Les gràcies de l’Empordà
1919
Title: Les gràcies de l'Empordà
Author: Pere Corominas
Release date: March 4, 2025 [eBook #75521]
Language: Catalan
Original publication: ES:
Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil
1919
Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
A câl Parent, de Viura, tenen un hort part d’allà dels Campells, a les feixes de Riberó, on per una costum antiga no’ls hi donen l’aigua fins a posta de sol. Heus aquí un fet que no en farieu cabal i que malgrat això ha reglat amb el seu ritme segur la meva vida.
No poguent regar fins després de la posta de sol, els de câl Parent van a Riberó cap al tard. Quan els demés tornen a casa, ells se’n van a l’hort, i quan la gent del poble es fica al llit, tot just els de câl Parent arriben pels Tipanys i travessen el Ricardell de bella nit.
A còpia de seguir-se per anys i segles, de l’un gènere a l’altre, aquesta costum de sortir a regar a posta de sol, els de câl Parent han centrat el tragí de la seva vida en la constant i puntual virtut d’anar a tot arreu quan els demés en tornen. Un hom diria que fan tard i no és així, sinó que obren moguts per una força irresistible que pua en els fonaments del ser aqueixa perfidiosa energia de disposar els treballs i els dies segons un ordre regular que té per migdia la posta de sol.
El meu Pare era fadristern de câl Parent, de Viura, de on se’n va anar ben jove cap a França i més tard a Barcelona, per a casar-se aquí amb una noia del seu poble, de quin feliç amor vàrem néixer quatre fills per art d’una cançó, com veuràs, amic meu, en la setzena gràcia.
Més vos diré: jo no vaig anar a Viura fins a l’edat de sis anys, i més tard, quan, venint de França per on m’havien desterrat, vaig retornar-me de mort a vida, en l’Empordà, altres viles i pobles més que el de Viura m’aculliren en la bonança del seu dolç repòs.
Així i tot, per aquells temps ja havia començat a adonar-me d’una certa transposició en la meva disposició del temps en vist la dels altres. Fins amb perill per a la meva vida, una força misteriosa m’havia retingut com si portés una galga en la meva ànima. Una perfidiosa resistència em feia devenir a estones violent i contradiccionari.
Un dia, estant a Viura, anàrem amb l’hereu de câl Parent a fer la suca-mulla a Riberó. Era una tarda de Juliol, congoixosa i quieta. Dues cardines devallaren al brollador de la font: poaven l’aigua, espolsaven el bec i l’alçaven en l’aire. Al caure el dia l’hereu va trencar l’aigua i va començar a regar.
La feina era de molta amusa. Mentres ell tancava un goret i n’obria un-altre, ara en la bancada de les tomateres, suara pels ensiams i les cols i per aquella escampada de melons que no s’han de senyalar perquè es neularien, jo per lo que ell em deia comprenia que els homes de câl Parent havien regat aquell hort de molts segles ençà a la mateixa hora i amb el mateix tragí. Jo també vaig agafar un tràmec, i la feina no’m va venir gens de nou, com si ja fés segles que regués.
Després vàrem pujar al carro les eines i les viandes collides, i marxant per l’Hostal nou i els Tipanys, ja era de bella nit quan travessàvem el Ricardell. Però mentrestant a dalt del carro s’havia esclarit un misteri de la meva vida: com els meus avis, a trenta hores lluny de l’hort de Riberó, seguia regant cap al tard com si no’m dessin l’aigua fins a posta de sol.
Barcelona és la meva pàtria nadiua. Com estimar-la, cap fill de pares i avis del Born podria estimar-la més que jo. Mes les aigües profondes que reguen les hortes més íntimes del meu ésser, son aquelles aigües de la font de Riberó on s’hi abeuraven les cardines.
Soc l’esqueix d’una vella soca empordanesa trasplantada aquí. El meu pare, que era un enamorat del seu país, al cap de cinquanta anys de ser-ne fòra parlava con si mai hagués perdut de vista la Tossa fosca de Montroig. D’haver-los sentit anomenar tant per ell, sé de memòria els noms de les terres i els motius de les cases, i els còrrecs i les muntanyes i els meners. Mes el meu panegirista m’ho feia imaginar tot tan gran, que la primera vegada d’anar a Viura, quan tenia sis anys, diu que preguntava on era la Rambla.
El cas és que jo he viscut espiritualment a l’Empordà tota la meva infància, i que si rego a posta de sol, no és perquè sigui empordanès, sinó perquè als meus avis no els hi daven l’aigua fins aquella hora a Riberó. No voldria pas que els empordanesos me’n tinguessin quimera per aqueix retret. Aqueixa transposició del temps em recorda els meus origens, però no els explica, ni n’és la seva sola conseqüència. Si no conto are les virtuts que em venen de l’Empordà és perquè no ve a tom escriure aquí la meva apologia.
A totes les terres de regadiu hi deu haver un gènere com el meu, el gènere dels que reguen a posta de sol. I no tindria res d’estrany que algun lector amic trobés la clau per a explicar-se certs misteris de la seva vida pública en aqueixa que fós també la característica de la pròpia gènera.
Ja feia temps que volia escriure el llibre del meu Empordà. El Pare me’n havia encomanat l’amor; la Mare me’n havia fet sentir la poesia. Convidat a presidir els primers Jocs Florals de l’Ateneu Empordanès, vaig decidir-me a escriure el llibre tal com el duia damunt del cor.
Heus aquí l’història de Les Gràcies de l’Empordà, covades en la llar paterna, congeminades a Barcelona, escrites a Sant Pol de Mar i llegides a Figueres. Per la llur distribució exterior poden fer pensar en Li trento bèuta dou Martegue, cantades pel felibre provençal Carles Maurras, encara que no s’hi assemblen més de lo que un sonet amb qualsevol altre sonet.
El seu istil potser recordi el dels poemes i assaigs didàctics de la decadència llatina, per tant que en el temps de la seva redacció llegia en Avienus, Palladius, Censorinus, Aratus, Julius Obsequens, Rutilius Numatianus i Aurelius Victor aquelles descripcions geogràfiques i de costums del camp, epítoms d’història i altres assaigs que ens conten en vers els fenòmens de la celístia, les gestes dels homes i els accidents de la terra i de la mar, amb una delicadesa d’expressió, amb una ponderació d’imatges i un sentit arquitectònic de l’obra literària que fan encara avui la delícia de les meves hores de reposada soledad.
Tal vegada recordaràs, empordanès amic, que a Figueres les gràcies eren setze en comptes de trenta dues, i que l’ordre i fins la redacció d’alguna d’elles ha variat. Això ve de que l’obra que havia de llegir-se per la Mare de Déu de Desembre de l’any disset no s’ha acabat d’escriure fins a l’istiu de l’any divuit. També un hom diria que l’autor ha fet tard, mes are tu, lector intel·ligent, que coneixes el ritme interior de les més meves coses, ja compendràs que l’obra fou escrita amb la puntualitat precisa d’un home que rega a posta de sol.
Sant Pol de Mar, 17 d’Agost de 1918.
Si et plau escoltar-me, amic empordanès, et contaré les trenta dues primeres gràcies que li trobo al venturós país que s’extén des de les Alberes als Montgrins i des de la muntanya de la Mare de Déu del Mont fins a la mar de Rodas i d’Empòrias.
Assentem-nos damunt d’aquell marge, part d’allà dels tamarius, on estarem a recés del sol ponent i de la tramuntana. Guaita els tórts que passen devès Palol, venint de Llers, gurmands d’olives. Aviat el Desembre espolsarà els fruits damunt de la terra i les pagesetes balbes plegaran la collita i els tórts hauran fuit. Mes aleshores els ordis i els blats i les userdes començaran a verdejar.
Aquí la terra sempre és bella i clement, per tant que no hi ha paratges desolats i que els elements de la natura no s’hi manifesten en urc crudel contra l’existència de l’home. Cada mes de l’any porta el seu fruit, cada vall té la seva corrent d’aigua. Aquí havia de cantar-se aquella cançó, tresor d’esperances que vaig apendre dels llavis maternals:
No hi ha lliri sense flor,
Ni rosa sense poncella,
Ni noia sense
galan,
Ni una nau sense bandera.
Comencem a comptar. Jo les aniré dient una per una, i tu vigila que cap número em passi per alt. Són les gràcies de la terra i dels homes, gràcies del cos i de l’ànima. N’hi ha que són com lliris d’aigua d’una sola fulla, i n’hi ha que són com magranes o com panotxes a punt de desgranar.
La primera gràcia de l’Empordà és la franca i noble i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus ulls s’hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora ossuda i musculosa ens mostra el llegat d’una raça de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues, toçuda i brava en el batre les roques, confiada en la pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de triomfar per son lliure albir. L’empordanès és alegre per la seva llealtat, és valent perquè avorreix la mentida i és franc perquè estima la virtut. Si voleu saber lo què són l’hipocresia, la pobresa d’esperit, la fúria gasiva, l’encongiment místic, la traidoria o la perfidiosa quimera, no hi vingueu pas a l’Empordà. Les bruixes de Llers han fuit devès el Puig de Bassegoda i el Canigó, i de cap a cap de la plana l’empordanès parla amb veu alta i treu l’ànima en fòra com un pagà, és hospitalari, recte i compassiu com un creient, i si no realisa l’ideal del varó perfecte, és per aqueix pols de vanitat i de sensualisme, que li fà avorrir les lleis posades a la virtut, els artificis socials del poder, de la moda i de l’iglésia, i els entrebancs rituaris de l’amor.
La segona gràcia de l’Empordà és la ciutat: de la mar, del pla i de la muntanya tots els camins hi porten, com en el cos de l’home totes les venes van o venen del cor. La ciutat com en els temps de Roma, és aquí el lloc on es consagren els actes de la vida civil. L’empordanès agrícola dorm a la vora de l’iglésia rural, on el cristianisme ha servat la tradició dels deus llars; mes quan ha de vendre els fruits de la terra o ha de comprar les eines del treball, cerca en la ciutat l’abundor dels mercats o de les fires, on el blat vessa de les mesures com una pluja d’or. Aquí venen els pares a contractar els pactes nupcials de les famílies noves, aquí cerca l’home el dolç mareig de la plebs marxanta que crida i atrau, i riu i gesticula en la bonança de les més pacífiques victòries. A la tarda tornaran les corrues malincòniques a caminar amb recança devès la solitud de les viles adormides al camp; però mentrestant l’empordanès viu aquí les seves hores de ciutadà, en els hostals i en els espectacles públics, en els cafès i en les vies d’on es lleva el rebombori humà, i pacta davant del depositari de la fe pública, i proveeix de tot el bé de Déu de les delícies exòtiques, i recull noves del món, espurnes de cultura, esperances de vida nova, llavors per a la sembra, i resplendor.
La tercera gràcia de l’Empordà és la corona de muntanyes del seu front. Lluny de la terra dels meus pares jo les veig aclucant els ulls, assentades amb la majestat del seu etern repòs, llevar les espatlles sota el blau mantell d’un cel puríssim. Allà en la punta de Llevant recordo el cap d’En Orfeu guaitant el mar damunt les ones ressonantes. Més enllà del coll de Banyuls, encara em sembla escalar l’empit que mena a la punta partida damunt les runes de Sant Pere de Roda. Muntanyes de Recasens, les que heu vetllat de dalt estant de la tomba del gegant la llar sagrada dels meus pares ¿còm vos podria oblidar? Allargant-se devès les terres de ponent, veig les Salines amb la seva cresteria de roques i penso en la barra de Rol·land que els braus fills de Massanet fan servir de farola d’ensà que va apagar-se la flama d’una tradició heroica. I ¿quí no ha pujat per Sant Llorens i Albanyà a dalt del puig de Bassegoda, an que no sigui per a conèixer al peu del cingle el rentador de les bruixes? Per entre mig d’unes i altres muntanyes ens guaita l’avi Canigó, que porta blanca la pelliça, i com si volgués resguardar-nos del Ponent malèfic, la Mare de Déu del Mont exten la seva ampla tossa, servant el dolç secret de tantes verges que l’esperança de properes núpcies feu relliscar de dalt a baix de la pedra rossolanta. I aixís va cloent-se la corona, casi aplanada cap al Sur, fins a la mar, per la serra dels Montgrins, que sembla una immensa rata-pinyada, i les comes baixes de l’Escala, que empenyen per guaitar aigües endins les Illes Medes. ¡Ai belles muntanyes de l’Empordà, per més que en siguin de gemades les aigües de les vostres fonts, encara ho són més les maternals memòries que serveu per a mi! Vosaltres sou les meves muntanyes de Judea, en les vostres delitoses valls hi he imaginat tots els Betlems de la meva infància, i és per les vostres rutes boscanes per on arribaren els meus Reis de l’Orient.
La quarta gràcia de l’Empordà que li dóna la glòria del més noble llinatge és Empòrias la grega, per on la sang i la cultura de Fòcida devingueren la sal de la nació Indiketa. Ja en temps de Titus Livi les tres ciutats tancades a dins del clos de les muralles, la grega, la dels fills del país i la romana, que hi fondà César, no eren més que una sola metròpoli que escampava terres endins la civilisació mediterrània. Quan els normans acabaren la destrucció de la ciutat, aquesta havia ja emmotllat per sempre la estructura espiritual d’un poble. D’aquelles “nationem rebellantem magis temere, quam constanter bellantem” que hi havia trobat Porcius Cató, dels nadius “tam ferae et bellicosae genti” contra qui s’havien defensat els foceus per una muralla de quatre cents peus de circuit, no en restava memòria. Mentres que avui encara, regirant la terra, es troben les muralles i han pogut redressar-se les columnes dels porxos i les ares dels temples, grises de les darreres cendres, i les estàtues dels déus. ¿Còm ho diria? No sols es troben ànfores en la mar i pedres paganes en les creus, màquines de guerra i mosàics i sepulcres i joies d’or i fins els cubículs de les cortisanes davall les sorres del golf, mes us dic ben verament que si avui podíem cavar en l’ànima d’un empordanès, hi trobaríem rel·liquies sentimentals qui li pervenen de la Grècia i de la Roma antigues.
La cinquena gràcia de l’Empordà és la tramuntana, parlant amb perdó. Tant si ve de Canigó, com si baixa de Recasens o dels colls de Panissars o de Banyuls, la tramuntana esbandeix el cel, purifica l’atmòsfera i presenta les arestes de les coses a la més clara percepció dels nostres sentits. L’empordanès la tem perquè encara és més franca i més valenta que ell, mes al cap de temps de no sentir-la cantar alegre i esbojarrada, oprimit per la boira i la congoixa, la desitja i l’anyora. Runes d’Empòrias la grega ¿no fou la tramuntana la que us va colgar? Contra ella enristra el pagès els ceps de la vinya, i el vell cerca el recés solei per a resguardar-se’n. ¡Quàntes vegades he sentit arribar de lluny els seus bruels de dalt estant del Serrat de la Creu en el camí de Terrades, mentres al coll del Portús es llevava la polseguera del seu galop! El cor s’oprimia pensant en les esperances perdudes pel flagell d’aquella fúria escabellada que picola les gèmoles tendres de les tòries, i espolsa el garró de les oliveres, i ajeu els blats i les altes userdes, i aixeca núvols d’arena en les platges del golf. Mes tant se val, serà una gràcia terrible si voleu, però si no fos la tramuntana, ni vosaltres els empordanesos seríeu tal com sou, ni aquesta plana fóra l’Empordà.
La sisena gràcia de l’Empordà són els pagesos. Quan els romans portaren aquí la seva economia rural, ja hi trobaren uns treballadors de la terra a qui feia saquejar pels seus legionaris Porcius Cato. El pagus fou l’agrupació comarcal, en la que s’hi esparpillaven les Viles, cada una d’elles d’un patrici romà. Per oposició als ciutadans que vivien en la Civitas, els que de nit s’aplegaven en els caserius que hi havia al mig de cada Vila, en el pagus, un dia s’anomenaren pagenses. Els primitius indikets foren convertits en una població d’esclaus i lliberts amb algun que altre ingenu que han dut fins ara la barretina vermella, com un record de la seva lenta i gradual emancipació. Són germans de la gleba, arbres d’un plançó humà que han vist passar per damunt d’ells les ruades dels pobles anant i venint dels Pirineus, mentres ells, aglapits a la terra, servaven la sang pura de tota barreja forastera. Aixís és com aqueixa gent antiga són una gràcia més de l’Empordà, veritables fills de la terra, escalabornats i contornats i lliberats per ella. Un xic burletes per a riure’s de lo que va i ve, aspres en el guany i posseits d’un sentiment de la propietat que enfonza les seves arrels en vint i dos segles d’adscripció al territori, són els ferrenys hereus d’una raça ibèrica, amb un cor que tusta valent sota la post del pit.
Una altra de les gràcies de l’Empordà és l’esperit de llibertat. La constitució de la família catalana en el centre d’un domini territorial, ha fet de cada cap de casa un sobirà gelós del propi imperi. Al pla i a la muntanya cada masia era un castell i fins el cabaler que sortia de la casa per a crear una família nova en un foc nou, obrava impulsat pel mateix sentiment. La família fou més que en lloc a l’Empordà un centre de resistència contra l’opresió i la tirania exteriors, d’on ve que les idees democràtiques hagin trobat aquí un nombre més gran d’elements socials per a encarnar-se i triomfar. Aqueixes famílies territorials, són minúscules aristocràcies que donen constantment nous plançons per a la més pura renovació de la raça i són a l’hora els més fidels campions de la llibertat política.
La vuitena gràcia de l’Empordà és l’intensa vitalitat de la seva tradició clàssica. Els grecs de Rodas i d’Empòrias han extès les seves colònies per tota la plana i aixís, en l’ànima empordanesa, per la claretat de la concepció, per l’harmonia arquitectònica de la forma, per la lògica del pensament i pel realisme en l’interpretació de l’art i de la vida, hi ha el llevat d’aquell equilibrat humanisme que va manifestar-se noblement en els Diàlegs de Plató i en les estàtues de Praxitel. Com en altres temps de Roma, l’organisació del treball agrícola fà persistir les Viles tot a l’entorn de la Ciutat, amb la que constitueixen una sola economia rural. Ha desaparescut l’antic dominus i el dret romà s’ha entreviat d’influències cristianes. Lo que foren antigament nuclis servils són avui glebes de famílies alliberades, mes de segur que la divisió territorial econòmica no ha canviat i que són les mateixes agrupacions romanes les que al cap de dos mil anys segueixen menant els camps a Vilasacra, Vilafant i Vilatenim, a Vilabertran, Vilarig i Vilacolum, a Viladomat, Vilamalla i Vilamaniscle, a Vilanant, Vilamacolum i Vilajuiga, a Vilademires, Vilahur, Vilarrobau i Vilopriu. ¿No serien fins alguns noms d’aquestes viles deformació del que antigament varen pendre de la família de llur patró?
La novena gràcia de l’Empordà és el golf de Roses. La terra va atraure un dia les ones de la mar a la seva falda, i ara la mar hi està tant bé i et troba tant bella, graciosa plana empordanesa, que no s’en vol tornar. De l’una banda rompen les aigües contra la roca dura i el ressò musical de la seva lluita evoca la divina memòria d’Orfeu; en l’altra punta entra la mar en els replegs de la muntanya, i damunt de la conca encoixinada d’algues, crea la meravella de les cavorques i cobaumes, i aquella més esplèndida de la Cova de les Cambres que al llevar-se el sol s’omple de lluminoses harmonies. El nostre poeta nacional va cantar-nos de Roses les seves gràcies de sirena; les dunes de la platja són com muntanyes que van de camí. Si al cap dels segles els dos bergans que besunyen per a omplir el golf acaben per foragitar-lo de la teva falda, plana gentil de l’Empordà, el mar llatí et trobarà d’anyor, com el desterrat la pàtria llunyana.
La desena gràcia de l’Empordà és la Muga, que si té nom de dona com una gabatxa, no replega una gota d’aigua que no hagi plogut en terres de llengua catalana. La Muga és el riu empordanès, que no es riu, i encara, fins després d’ajuntar-se amb les rieres de Bussols i de Cursavall. Jo la som passada sense adonar-me’n caminant del Puig de Bassegoda fins a Custoja i Sant Llorens dels Cerdans. Però d’Albanyà a l’altre Sant Llorens de la Muga, xamosa vall d’adustes delícies, les aigües clares corren més abundantes pel seu llit. Tal vegada passava per allí alguna ruta romana, perquè encara avui s’hi veuen les runes de tres ponts. Anant de Viura a Buadella, per a pujar a la Mare de Déu de la Salut, tornes a trobar la Muga més ampla i potenta. ¡Quàntes vegades he seguit tot a la vora del seu vas, venint de les Escaules cap a Pont de Molins, i me he deturat a reposar al peu de la cascata de la Caula que salta pel cingle, com una cua de cavall esgarrifada per la brisa! A cada banda de ribera, les terres pujen altes, deixant una ampla vall on les runes d’una iglésia romànica acaben de donar un aire sentimental al paissatge. També aquí els meus records es confonen amb els d’aquell esperit rodamón que va ser el meu Pare: els marges humils del Ricardell i els canyissos del Llobregat, les hortes de Riberó i l’extesa de la Muga devès Cabanes i Perelada, s’entrevien talment amb els episodis de la gesta paternal que ben sovint no sé si era ell o era jo que aquella vegada trèiem les anguiles de sota les pedres i se’ns esmunyien del puny clos. I de aquí cap en mar trobes la Muga anant a Roses i a Cadaqués, la nova i la vella, abans de perdre’s en els estanys traidors al caminant, tristos paratges on conta la llegenda que s’hi oeixen de nit bruels misteriosos, sospirs de fades o tal vegada lamentacions dels déus antics de Rodas.
La onzena de les gràcies de l’Empordà són les flaones de Perelada. Es coneix que quan el meu pare era infant, encara feien a Perelada les flaones més exquisides de menjar. I com que sempre n’havia sentit a parlar a casa tant delitosament, quan vaig anar per primera vegada a la vila senyorial dels Rocaberti em dalia per a tastar-les. ¡Mes ai! que allí no més em mostraren el Palau, la Biblioteca, el claustre romànic del convent. ¿I les flaones? preguntava jo. Però per més que vaig preguntar-ho, ni d’on les fan, ni d’on les venen m’en va saber donar raó ningú. Heu’s aquí com per a mi les flaones de Perelada han vingut a ser una ambrosia incomparable, perquè no hi ha res tant dolç com la recança de la delícia perduda. Cada terra té les seves llaminedures, relíquies venturoses de les festes tradicionals, postres pageses que l’home expatriat espera amb alegria, perquè li porten l’aspre sentor ingènua i humil de les coses que anyora. I per damunt de totes les coses que m’arriben de l’Empordà, la més dolça expressió i el més felíç compendi d’elles, són aquelles flaones de Perelada, que no he pogut tastar, com d’ençà que els déus pagans no van per la terra ningú ha tornat a saborejar la seva incomparable ambrosia.
La dotzena gràcia de l’Empordà són les cases senyorials d’Empòrias, Perelada, Rocaberti. Escomparses avui, per elles tingué un dia l’història de la terra des de la carretera romana fins a la mar i des de les Alberes a les marges del Fluvià, una certa unitat que per a prop de cinqcents anys revesteix els atributs d’una Monarquia. Val a dir que la dinastia dels Hucs i dels Pons d’Empòrias, encara que pel seu seny polític i per la fermesa del caràcter sembla autoctona, per la barbària i la violència no correspon al temperament equilibrat dels fills del país. L’empordanès té un sentiment romà de la cosa pública, d’on deriva un feix de drets, de deures polítics que és amic de cumplir amb coratge i llealtat. Mes no sabria ser cruel ni sanguinari, i això fa pensar si el gènere d’avui ve més de la família pagesa que d’aquella raça dominadora pervinguda del Nort. L’hegemonia de la casa de Rocaberti juntament amb la llibertat dels remenses i la bonança dels temps, restauraren el seny de la tradició grega-romana, amb el seu gust pels treballs de la terra, les suaus gestes del comerç i el conreu de les arts més nobles. Mes aleshores fou quan la nostra desventurada pàtria conegué l’urc i la tírria implacable dels senyors reis que la trepitjaren i la reduiren a una vida de ronyoses misèries. Aixís és que tampoc l’Empordà va conèixer les delícies gentils de la Renaixença, de les que hauria estat altrament un bell fogar, per tant que no més havia de remoure la terra de les vinyes per a renovar les memòries del món antic. Si avui encara vols tu, excursionista sentimental, aspirar el perfum de lo que fou redós d’adustes aventures o senyorial umbràcul d’exquisides delícies, pujaràs pels corriols cap a llevant de la Junquera a les runes del Castell de Rocaberti o faràs el romiatge de Campmany i Cantellops cap al Castell de Recasens, o de Vilajuiga estant visitaràs les runes del Castell de Quermançó, o en la mateixa vila de Perelada fruiràs en el Palau dels Comptes la gaubança del més noble casal de Catalunya la Vella.
Una altra de les gràcies empordaneses és la Dama del Castell de Quermançó. Del Castell encara avui en podeu veure les runes damunt de Vilajuiga. Ara, si la dama era comtesa o no era comtesa, això és segons un ho canta en la cançó. Tenia l’ànima molt petita i el cos molt gran, talment que l’ànima governada pel seu cos va dur una vida alegre i dispendiosa. La dama se’n va fer la corona i el castell, i va venir tan pobre com els pobres de Jesucrist. Aleshores fou quan va menjar un dia pa amb nous i ho va trobar més bo que’l llamí dels convits senyorials. Heus aquí lo que canta la pagesa de l’Empordà quan l’home de casa i els seus fills no troben prou rica la menestra. Estrafà la veu de la dama i diu que si arriba a saber què bones que eren les nous amb pa…
“Encara fóra comtesa Del Castell de Quermançó”.
La catorzena gràcia de l’Empordà és el Cap de Creus que s’enfonza com punxaguda llança en el flanc de la mar profonda. Guaita pel Nort el Cap Cerver i el port de Venus Kytereia; pel mitjorn allarga l’esguard fins a les escales d’Aníbal, i mar endins per les pulcres matinades d’hivern obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l’esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l’escriptor té d’embriagar-se en la remor de les batalles, en l’encens dels oficis divins, en la joconda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. En lloc es presenta la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten, rutllen i s’esberlen contra’l mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable parfonia les escabella, i escampa per l’aire el seu ruixim; del peu de l’ara munta una forta alenada d’aromes marines. Hi ha quelcom en l’ànima empordanesa que no s’explicaria sense la presència d’aquella immensa cavalcada de roques pirenenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d’Orfeu. Damunt de la mola sembla que’t trobis en la proa tallanta d’una nau gegantina que marxa impàvida rompent les ones bramulantes que rera’l vel de blanca espuma harmonisen tota una sinfonia de blancs de zèfir i de verts d’esmeragda amb reflexes indefinibles d’àgates i rubís, morats i roses que transparenten l’ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l’espessa forra de les algues marines.
Una de les més nobles gràcies de l’Empordà són les seves cançons. La meva Mare sabia que’m plavien molt, i perxò més d’una tarda, quan ens quedàvem sols a casa cap als darrers anys dels meus estudis universitaris, havíem passat hores de reposada i divina contemplació, ella cantant baixet sense deixar la feina de repassar la roba, i jo escoltant amb l’imaginació perduda en les boires del més dolç somniar. I m’en recordo, que n’hi havia una de cançó que ella cantava més sovint, amb veu més tremolosa, com aquell que repassa un tendre record. Després nuant disperses memòries, he vingut a compendre que aquella era la cançó que li cantava el meu pare en les serenades del seu festeig:
Maries són Maries Maries m’han de matar; Si les maries em maten El morir no’m recarà.
El nom d’ella i morir; el morir i el nom d’ella. No hi ha res més a la cançó. Cantem-la, cor meu, cantem-la ànima meva
Maries són Maries
que com més la canto més em sembla que jo soc fill d’una cançó.
La gràcia setzena de l’Empordà és el vell Clodianus que remontaven altre temps les naus de Fòcida, carregades de sedes, de porpres i d’aromes, estàtues i gerres i armes bellament brunyides, escampant l’alegre abundància d’una civilisació nova. Quan les sorres del golf cegaren el port de l’Empòrias abandonada, el Fluvià trencà de camí i cercà redós vora les cases de Sant Pere. Des de la gola fins a Sant Miquel, he passat en els seus marges hores de la més suau delectació, tot imaginant, com un empordanès de pura sang, si podria enfondar-se prou el jas del riu per a fer-lo navegable fins a més enllà de Vilarrubau. Allí hi he construit un port interior, per on podrien escolar-se les riqueses meneres de la nostra vessant dels Pireneus. Per les terres salpastres que s’extenen dejust Sant Pere fins a la mar, no hi vagis a cercar, amic rodamón, més que sensacions d’una punyenta malinconia. Però si pujes en barca riu amunt, quan seràs aprop de l’Armentera, l’aigua et fallarà, és ben veritat, mes la terra la trobaràs sempre més hermosa. El riu esfilagarsa els seus meandres per un pedregal amplíssim vorejat d’arbredes fins a Torroella de Fluvià. Allí t’ensenyaran la llarga mota de una cana d’alçària, per on va saltar l’aigua, una vegada de bella nit entre els bruels furients de l’estup i la remor lamentable de les campanes, enduent-se’n devès la mar la pobresa dels pagesos, el bestiar de les corts, l’oli de les gerres, el vi de les bótes, el gra de les paneres i les moles de palla i les userdes. El riu s’estreny cap a Ventalló, més amunt del pas, per on el travessen les tartanes de l’Escala, i quan ets a Vilarrubau, el riu et porta a les meravelles de Palol, on un vell patriarca va escriure versos en les alzines centenàries i va decorar les pedres amb dístics d’Horaci. Més amunt de Bàscara, cap a Esponellà i Besalú, els marges del riu ens allunyen de l’Empordà on les gràcies d’un altra rodal de Catalunya, la vella, el volen amb elles, per a gaubança dels seus fills.
Una altra de les gràcies de l’Empordà són les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. ¿No n’heu sentit parlar? Tu faràs, diuen, com les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. Del temps de l’avior que tota la plana en bescanta la fama. Gallines de Marsà, descuidades feineres ¿què hi trobeu en les porxades de Garriguella que no ho tingueu a casa? ¿Serà potser que us lleven un defecte que no teniu? Ah ¡bergant empordanès, fadristern rodamón! ¿no ets tu l’eterna gallina de Marsà, la que escampes per tota la terra catalana el dó inestroncable de la teva energia? ¿no ets tu el que cerques el nial meravellós? Si és aixís, gallines de Marsà, si és un ingenu esperit d’ultracuidança lo que us mena a ponre en la porxada del veí, beneïda sigui la vostra energia generosa. Entre tota la plana on els homes feconden la terra pròpia amb el seu treball, vosaltres les gallines de Marsà, sereu una nova gràcia, com un pols d’humana flaquesa dóna més noble relleu a la virtut.
La gràcia que fa divuit de l’Empordà és el mosaic que representa el sacrifici d’Ifigènia. Per entre mig de les vinyes enristrades cap a tramuntana arribeu a la barraca que tanca el delicat tresor. L’harmonia dels colors, la disposició i el moviment de les figures, la varietat de sentiments que s’hi expressen amb un art que commou, el realisme del dibuix, l’estilisació dels elements decoratius, i fins la representació espiritual de la devesa caçadora del cervo, i del poeta diví amb la seva lira, us deixen que no teniu cor per a sentir i ulls per a contemplar. L’home que està a la dreta d’Ifigènia és ben verament d’un art exquisit. Quan us en torneu cap a l’Escala amb el regust de l’impressió que acabeu de fruir, l’imaginació es posa damunt de les ares d’Empòrias i li sembla que les runes es lleven i que’ls foceus vetllen encara damunt les muralles gregues de la ciutat.
Una altra de les gràcies de l’Empordà és la parla cadenciosa de les noies com un cant pla que no té fi. També els homes allarguen amb arroceganta entonació els darrers elements sil·làbics d’una clàusula. Mes la variada cadència del parlar de les noies té modulacions que’s podrien seguir amb les cordes d’una arpa. Tal vegada les filles del país varen apendre de les noies gregues aquesta gràcia de la parla cantada que no tindria explicació en les llengües modernes. És lo cert que la cadència ha persistit fins ara com una senyal de distinció i de finesa en el sentiment. Els foceus dugueren aquí una llengua que per la riquesa de la quantitat sil·làbica devia semblar un cant als indikets rústecs. I els llurs descendents que oblidaren amb el temps aquell dialecte de la llengua grega, associaren el seu cant a la noblesa del cor i del pensament. Avui les multituts barroeres de la Ciutat consideren la cadència com una senyal de rusticitat i de pagesia; mes les noies empordaneses, movent-se per un natural envit de gràcia, canten per a embellir la dolça parla amb una nova seducció.
La vintena gràcia de l’Empordà són els burros de Viura. ¿Per què serà que la fama se l’emporten els burros, mofeta empordanès, que’t daleixes per la sàtira burlesca? Quan els aventurers de Viura anaven per plans i muntanyes a venre guix, diu la fama que’ls burros arribaven als pobles una estona abans que’ls guixeters. I els pagesos deien: –Ja són aquí els burros de Viura.– I quan més tard arribaven els guixeters, deien: –Ja han arribat els guixeters.– Sortien de bella nit per camins bosquetans, vorejant el ribast, a la claror de les estrelles, i a punta de dia ja’s trobaven pels encontorns de Massanet o de Llansà, damunt de la Selva o a la vista de Sant Pere Pescador. Aquella marxa per les tenebres els acostumava a no tenir por de res ni de ningú, d’on va neixer un gènere que’s dalia per a rodar món a la ventura i capaç de jugar-se el burro i el guix. Va venir un dia que a l’Empordà la filoxera corsecà les vinyes, i les cases pairals més velles varen trontollar de soc-arrel. A tot arreu varen acabar-se les festes i la gent va començar a emigrar. I aleshores fou quan aquella gent que no coneixia la por, va resoldre vendre les darreres joies i les arques i les faldilles de seda de les àvies i els gipons, i armats com pogueren marxaren cap a França a comprar els brocs i els barbats de la vinya nova. El govern de l’Estat havia posat un cordó sanitari a la frontera, per a que no entrés la plaga que ja teníem dins, i el comerç de tota mena de plantes era terriblement perseguit. Mes els guixeters de Viura que no tenien por a ningú, passaren amb la seva càrrega sagrada pels paratges més solitaris de les muntanyes de Recasens. De bella nit arribaren a la carena amb l’intrèpida voluntat d’abatre tota mena d’obstacles que’ls hi barrés el pas. I ara, digues, mofeta empordanès: ¿Tornaràs a burlar-te dels burros de Viura? Pensa en la dolça abundor de la vinya nova i no t’oblidis dels que te la van portar. Perquè jo t’asseguro que aquella nit, com una re-ira de Déu, no foren pas els burros els que van arribar primer.
La gràcia que fà vintiuna de l’Empordà són les runes de Sant Pere de Roda. Els frares n’han fuit; les santes relíquies foren escampades per cenobis llunyans, els altars no serven les beneites imatges, ni els candelers, ni els antipendis antics. En les cel·les benedictines no hi ha rastre dels vells incípits que hi va llegir fa tants de segles el frare Gerbert; la Bíblia daurada amb amor d’ingenues figures romàniques, està reclosa en un Museu estranger. Mes ni la mà dels homes ni els improperis del temps han pogut despullar a les runes esbatanades i ensorrades, del seu cordial encís. Com vella arca de sàndal, cada vegada que l’estellen, amb la darrera estella renova el seu perfum. De Rodas la grega vas treure’n en els primers dies de la colonisació benedictina el teu nom cristià. Com una estrella morta, després d’haver estat per molts segles lluminària guiadora dels sentiments i de la raó dels homes, ara romans apagada en la teva augusta soletat. Però en la teva nit no restes perduda i oblidada, estrella morta d’ una pàtria que no vol morir. Costa amunt per les vinyes de Palau Sabardera ¡quins raïms negres més dolços que s’hi fan! jo he pujat com apassionat romeu per les mateixes rutes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyenta emoció d’adorades memòries al trepitjar les runes de l’antic cenobi català. I després, al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat encara més plana i resplandenta, i he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tant polida i clara que s’hi emmirallava el Sol.
La gràcia vintidosena de l’Empordà són els pobres pescadors de coral, els que furen pel sí de la mar profonda. Els seus ulls overts a sota l’aigua, travessen el crepuscle marí, com les Nereides, a la recerca de les branques rojes. Els nostres ulls, avesats a mirar en la transparenta admòsfera, no ens servirien a unes quantes brasses, aigües avall, i no veuríem el coral brut sense polir. Els ulls d’aquests homes han de rebre sense dilatar-se massa els raigs lluminosos amb fina discreció dels colors. Mes, per damunt de tot, han de posseir un esperit aventurer, una voluntat peresosa i ardida, apassionada per les misterioses meravelles, ferma i constant per a resistir la misèria, amb la bella esperança d’atrapar un tresor. Ben sovint són més pobres que’ls pescadors de peix, talment és avara la mar de les seves petites branques rojes. Mes, entre mig del poble, són gent extranyament esquerpa, tarada de bruixeria, carn de llegenda. En les costes de l’Empordà, estan a punt de desapareixer, perquè han tornat a Roses els gregs d’avui, atrets, tal vegada, per la mateixa fam de meravelles que’ls va dur aquí ara fa més de vintiquatre segles. Els d’avui són pobres, i no saben ben bé del cert què cantava Homer. Les seves barques són lletges, com un renec, i les ànimes dels que les governen, no encenen damunt d’elles una resplandor matinal. Aviat s’extingiran, doncs, en la nostra costa, aquells espectres d’un món antic que va poblar l’imaginació humana de sers fantàstics, com els tritons i les sirenes, les hespèrides i les okeanides. Quan la darrera branca de coral pugi a flor d’aigua, entre les dents de l’últim pescador del país, s’assecarà per a tu, Empordà meu de les dolçes gràcies, una gèmola viventa de l’arbre que’ls fills de Fòcida varen plantar en les teves riberes.
La gràcia que fà vintitrès de l’Empordà, són les oques de Sant Cornelis. Pels rostolls de la plana, entre Sant Pere Pescador i Torroella, un bailet se les emmena a espigolar el grà que hi ha quedat després de llevar-ne les garbes. Son blanques i opulentes, caminen tot gronxant-se, mouent frissosament la cua, arquejen i allarguen el coll i cloquejen insubstancialment, espantadisses i gurmandes. Aixís com faria de mal representar un pessebre de muntanya sense bens, jo no sabria imaginar-me les terres baixes del Fluvià sense les oques. De nit són les centinelles de la casa que senten les remors enemigues i les criden amb esvalotat espant, i aixís que trenquen les albes del dia, surten a rompre el glas de la soletat. El bailet les crida dolçament: ¡liues! ¡liues! ¡liues! No sé quina sensació de pau venturosa, d’optimisme vital desperta en la meva ànima el seu record. Són aquells dies de joventut que venen a renovar-me la memòria de les dolors passades, són aquelles sentors i aquelles imatges resplandentes, són les beneites llàgrimes que disposaren el meu cor per a una vida nova. ¡Liues, liues, liues! S’acosta la diada de Sant Cornelis i heu de morir per a que les vostres despulles siguin la més opulenta ofrena de la taula pagesa, i canti la mainada les vostres absoltes esbojarrades i us beneeixin damunt de l’ara, amb el vi ranci de la terra.
La vinticuatrena gràcia de l’Empordà és la creu de plata de Vilabertran, que si no fou construída fins al començament del catorzèn segle, porta incrustades pedres que’ls déus d’Empòrias ja degueren lluir. El Crist clavat en aquella creu és un Crist català, com els de Girona i de Vich, voltat de símbols, representats per sers vivents, com ara l’anyell pasqual, o per monstres ideològics com els dels quatre evangelistes. Els esmalts són de colors tant vius com la mar i el foc, com les flors de la terra i les algues marines. I de les 124 pedres precioses que du incrustades, n’hi ha que tenen una inscripció gnòstica o que llueixen gravades les imatges de la Fortuna, de Diana i de Apol. L’itinerari d’aqueixes despulles del paganisme, inclou un misteri de desolació i de angoxa. Si al novè segle els normands deixaren fumantes i per sempre mortes les runes d’Empòrias, ¿on eren tant riques pedres fins al mil tres-cents?
Una altra gràcia de l’Empordà és el ròssec de llum i de força qui li deixaren les belles històries dels seus fills. En la nit dels primers temps cristians l’empordanès Sant Damas fou elegit pontífex romà, i la pulcritut del seu istil i l’austeritat dels seus sentiments li valgueren el triomf contra’ls seus enemics, amb tal renom, que’l Concili de Constantinobla va calificar-lo de Diamant de la Fe. Dalmau de Creixell, espill de cavallers i mestre d’estrategues, disposà l’orde de la batalla de les Navas de Tolosa, on pagà amb la vida el seu coratge de magnànim senyor. I diu el Llibre Antic de Obits de Vilabertran que’l cos d’aquest empordanès no poguent ser honrat en vida com es mereixia, fou dut al sepulcre damunt les espatlles dels tres reis, Alfons de Castella, Sancho de Navarra i Pere d’Aragó, honor que en altres termes ens conta Boades al parlar de la mort de tant virtuós e savi cavaller en feyts de cavalleries. Ramon Muntaner, fill de Perelada, que abans d’escriure el més noble i èpic monument de la nostra història havia estat en XXXII batalles, entre de mar e de terra, no sols és digne de la nostra lloança per haver-lo escrit en el pus bell catalanesch del món, sinó per haver-lo nodrit d’una tan abundosa provisió de fortitud i de tendresa humanes que per ell és coneguda Catalunya com terra del més noble llinatge espiritual. Les belles històries dels teus fills en les modernes gestes de la llibertat dels homes, Empordà ferreny i gentil, ¿qui les sabria contar? Narcís Monturiol amb l’audàcia tècnica de les seves concepcions traspassa davall les aigües de la mar els límits de la feblesa humana. La teva nit és esplèndida i abundosa d’estrelles, Mare nostra, i el teu apologista que’s cançaria de comptar-les s’estima més rebre’n la llum, i contemplar.
La vintisisena gràcia de l’Empordà són les eugassades que pasturen per les closes de la plana de Castelló i les que baten els blats i els ordis en les eres cap a les roentes diades de l’istiu. El majoral que empunya les regnes sembla un lluitador dels jocs olímpics. Armada la destra del fuet per a tocar les bèsties que frisen a punt de desbocar-se en folla carrera. Aixís que’s lleva la brisa i el sol fa tornar com de vidre els brins de palla, les garbes són posades dretes a l’era, enhastades les espigues cap al cel. Jo no sé si heu vist espectacle de més noble arrogància: al crit del majoral l’eugassada salta furiosament damunt de les garbes i ell i elles s’enfonzen a ran del pit en aquella mar d’or tempestejada. Allí hauríau de veure el puny heraclià de l’eugasser i el seu enginy dominador per a girar com el fuell d’una roda que mou el pern d’ací i d’allà, sense que les bèsties trotin mai de fora la palla que cruix sota els seus peus. El boll s’esventa arremolinat per la brisa, com fumera d’incens damunt de l’ara, i a tots els esperits se’ls encomana una alegria cordial. Les gallines han deixat la porxada i piquen els grans que s’escampen part d’allà de l’era; les oques verdaixes si gosessin prou s’acostarien enllepolides per aquella abundor daurada, en lloc de cloquejar d’un tros lluny. Tothom crida i treballa sense cap desfici: el pagès venta el blat abans d’ensacar-lo a les paneres: els jornalers apilen i arramben la palla o traginen més garbes o aparten el blat amb l’escombra de bruc. I mentrestant les eugues, sempre menades amb puny segur pel majoral, troten cada cop més llassades per la fadiga, lluentes de suor sota les flames del sol d’istiu. La mainada salta i es revolca a la pallissa.
Una altra de les gràcies de l’Empordà són els plagues de Llers, de qui algun dia vui contar les gestes plenes de seny i de bon viure, i alegres com un cirerer clafert de cireres. Les fetes i malifetes de’n Met Pelatrunfes i de’n Met Jajà podrien passar per apòlegs gregs, si les seves espurnes de malícia passesin de cara a l’Olimp, aixís com són de cara al Canigó. Quan els dos galifardeus van sortir de les Illes decidits a matar-se i van estar tot un dematí a la ratlla de França, are et mato i are no’t mato fins que van adonar-se de que’s feia tard per anar a dinar; la sentència que constituits en Tribunal van dictar, condemnant a una certa mestressa a passar el seient per un verder; la mala nit de festa major que varen fer passar a l’hostal al músic que tocava la berra, decantant-li cap a un costat la palla de blat de moro de la màrfega, són les històries més plaentes de contar. ¿I quan es presentaren a comprar el vi de Lladó? Tot anava planer, fins que demanaren per a tastar el vi, que per xò hi eren. Entre si aquest és aixut i aquest altre més dolç, van arribar que’ls cellers i les mesures i les botes els hi ballaven a davant dels ulls. En Met Pelatrunfes, que feia de gabaig, va dir en veu baixa al seu bergant de companyó que ja no podia més, i aleshores aquest, que no s’avenia a estar-se de tastar un vas de vi que li oferien, un ranci que dóna cora, deia el pagès, va interpretar aixís les paraules del francès: Diu que li donguin un tall de llangonissa que si no el repenria.
La vintivuitena gràcia de l’Empordà són les sardanes de la Festa major. Encara quant els meus pares eren joves, es ballaven el contrapàs i la farandola. Avui, si no és el llevant de taula, tant al matí en sortint de l’ofici, com a mitja tarda a la plaça, no hi sentireu més que sardanes. En Pep Ventura va reformar aquesta costum empordanesa. Ell es el creador de la cobla d’ara, que resol amb tan ingènua senzillesa l’intensa sonoritat pròpia de l’aire lliure, la claredat i exacte puntuació del ritme i l’enternidora riquesa del sentiment. Com els grans ordenadors de pobles, va encaminar l’ànima de la pàtria cap a una llei d’acció. Cal haver passat tot l’any a la muntanya espiant la creixença de les plantes, observant la successió dels dies i de les estacions, mentres tranziten pel firmament el Sol i les estrelles, no oint més que les remors del vent i de les fonts, el cant dels aucells i el ressò tardà de les campanes, per a compendre la lliberadora alegria de la Festa major. Les primeres sardanes són l’expressió conmovedora d’anhels llargament cobejats. La sardana imposa als balladors un gest noble i serè. Cadascú va escollint el seu lloc en l’ampla anella que roda acompassada amb un ritme segur, per on el ball devé l’imatge viril d’aqueix món, on roden els homes ensamble amb les muntanyes i els astres del cel. Mes cap el tard del darrer dia, el cançament desferma les ànimes; a la plaça una anella roda a dins de l’altra, i els humans corren adelarats percassant la felicitat que se’n va. El cor s’oprimeix a les hores i l’home sent que se li està acabant un any més de la vida.
La ventinovena gràcia empordanesa són els campanars romànics de Santa María de Perelada, de Vilabertran i de Sant Miquel de Fluvià. Mes entre tots és el de Sant Miquel el que no sé per quina misteriosa simpatia em té robat el cor. Les belles proporcions de l’antic cloquer, l’humil harmonia del seu conjunt, l’aparell més aduste i perfecte a l’hora de la seva construcció, aixís com l’elegància de les arquacions lombardes l’han fet senyalar com una de les obres arquitectòniques més gentils de Catalunya la vella. Aixís que passes el Fluvià ja’t guaiten les finestres de la vella torre benedictina, enfonzades i fosques, com uns ulls cançats de plorar, i quant t’entornes, el seu aspecte sentimental de soca morta, per on pujen les eures, escantonada pels improperis del temps i ablanida de molça, t’oprimeix el cor amb malincònica recança.
La gràcia que fa trenta de l’Empordà és el vi ranci de Llansà i de Roses. Per blats i ordis no us mogueu del cor de la plana de Vilacolum a l’Armentera, de Viladamat a Sant Pere Pescador, on els camps es vesteixen pel Maig d’una fórra daurada; de Perelada fins a Castelló els esparcets i les userdes extenen una capa verdejanta trencada ça i enllà per les corrues romàntiques dels tamarius; cap a Llers i Vilafant les comes es cobreixen de grises oliveres, on les cigales teixeixen el seu choral unísson per les xafagoses sestes de l’istiu. Més amunt, cap a Recasens i a Bassegoda comencen els boscos de roures i d’aulines, i per la banda d’Agullana, com pujant de Buadella a Darnius i a Massanet, immenses suredes donen a les muntanyes un aire venerable i patriarcal. Mes les terres que li foren grates a Dyonissius són els soleis de Roses la grega, les faldes que devallen del cap N’Orfeu fins a la mar, devès Montjoi fins a Llançà i Culera, davant la roca marina del Castellà. Allà s’hi fan encara avui les veremes paganes quan les moces i els seus gojats es troben a les vinyes, i tot omplint les portadores amb les mans degotantes de l’exuberància del fruit s’inflamen en promeses d’amor. ¡Ai el vi ranci de Llançà i de Roses! En la copa és enveja daurada, en la boca és perfumada delícia, quan et travessa el pit és foc que t’arbora, i en el cor i en la sang és l’exaltació de la vida, cordial per a les hores d’un bell morir.
Una de les gràcies més sotils de l’Empordà, cames ajudeu-me a corre, són les pensades que no s’han pensat, els intents que no s’han tingut, les gestes que no han succeït i els projectes que mai ningú realisarà. Són mentides que no són mentida, entelequies que s’adormiren en el camí de la veritat, sense arribar-hi. Un escolàstic diria que existeixen en potència, sense convertir-se en acte. Mes un que coneix als empordanesos com la mare que’ls va parir, explica aquesta gràcia amb plasticitat llatina. ¿No heu vist les oliveres quan garronen? Per cada gémola florida, neix un gotim d’olives que si de dèu n’acampava una, no hi hauria trulls a l’Empordà per a exprémer tant d’oli. Doncs l’ànima de l’empordanès garrona constantment, d’un bé de Déu de flors que no arriben a ser fruit. Canteu-li una cançó, i us dirà que la sap; si li expliqueu una batalla, ell hi va ser; totes les manyes del món ja les té pensades; si hi ha res per a fer, ho te projectat, lo que esdevé més impensadament, ja ho havia previst. No hi ha empordanès que no hagi performat imaginàriament la casa, l’hisenda i fins la vida. Per xò el sentireu parlar esplèndidament com un senyor, sense que hi hagi un pols de vanitat ni de supèrbia en la seva magnificència. I és que quan parla, tant si riu com si plora, o quan camina, tot un ròssec d’entresomniades meravelles marxen alegrement darrera seu.
I la gràcia trentadosena de l’Empordà, és la gràcia de totes les gràcies que estaria contant, ara que es cap al tard, fins a punta de dia. ¡I encara les que’m quedarien per a contar! Perquè el meu sermó no seria un enfilall que’s desgrana, sinó una dèu de vida. Amb el beire a la mà, te n’he ofert trentadues copes, però mentrestant la dèu rajava i rajarà fins que a la meva ànima s’hi entelin les paternals memòries. No’t sàpiga greu, empordanès amic, si no he parlat de les gràcies de Cantallops o d’Avinyonet, ni de la capsa de Lladó, ni de l’Esculapi d’Empòrias, ni dels encensers d’Agullana i de la Junquera i de Sant Llorens de la Muga, ni de l’altar monolític de Castelló, ni d’aqueix suau planter de delícies que s’escampa part d’allà del Ter fins a la Selva, en que les viles són compendi d’humans tresors, perfumades arques de núvia, on la mare anyoradissa colga, entre la roba blanca i les randes i les puntes, els codonys i les pomes més aromàtiques de l’horta paternal. Les meves gràcies han rajat totes d’una dèu de vida, i allà on la meva vida no hi arribava, l’Empordà no era el meu Empordà.
–I bé. Els tórts segueixen volant cap a Palol, gurmands d’olives. I abans de que a mi se m’acabés la fal·lera, primer els tórts s’haurien menjat totes les olives dels olivets.
–És que ja’n sóm comptades trentadues i tinc seca la gola de boca-badar-la com un filat-grosser.
–Sabes que poríem fere? A mi no se m’en va la proïja de contarte-les totes. Mes jo no voldria aturmentar-te, i per un empordanès no hi ha turment més malaït que’l d’escoltar i callar. I com que a mi mentres me parlis de l’Empordà serà com si m’omplissis el beire del vi ranci de Roses, tornem a començar, i cóntem les gràcies que tu li trobes.
–La primera gràcia de l’Empordà…
–¡Ai, amic! No te’n cansis fins a les mil de les derreres mil.