La bona gent

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Aquesta obra va ser estrenada an el Teatre Català la nit del 14 de Febrer de 1906, baix la direcció de Jaume Borrás.

Nota: A causa de la llargaria de l’obra, ó per dificultats del repartiment, el director pot suprimir l’epileg, ó sia el quart acte.

Acte primer

(Una sala-despaig de una casa d’empenyos. A la dreta un gran taulell, am roba, mobles, matalaços i tota mena d’obgectes empenyats, i derrera, la porta de un magatzem. En el taulell, seguint a mà dreta, una casilla am filferros, i a primer terme un escriptori. Al fóns, una porta que dóna al corredor de l’escala. A l’esquerra la porta de les habitacions, i a primer terme una taula-escriptori, plena d’obgectes i papers. És cap al tart.)

Escena I

(Sr. Batista, Batistet, Sr. Pepet, una Criada, Home primer, Home segon i aviat una Dòna)

(El Sr. Batista està sentat devant de la taula-escriptori de primer terme, en mànigues de camisa, traient-se taques de la levita. El Sr. Pepet en l’escriptori de l’altra banda. En Batistet derrera el taulell. L’Home primer, dret, al devant, i la Criada i l’Home segon, seuen, esperant, en les cadires.)

Home primer: Per això meteix, que ja li tindria de tenir carinyo. Sempre me’n havien donat vuit duros.

Home primer: Maliatsiga! I ont ha envellit sino aqui? Si sembla que’n siga fill, pobret! Encare no li dono corda, cric-crec-cric-crec, agafa una marxa, que no para fins a la casa d’empenyos, com si fós un caball, i aqui la quadra.

Home primer: Maliatsiga el monarca d’oros! Jo crec que tenen les entranyes fetes de paper sellat an aquesta mena de casa. Tingui, home, tingui! Aqui va el cronòmetro, i vinga la papeleta! El dia que tingui una casa, hi poso rellotge de sol, i aixis no’l podré empenyar! Quina ànima! Vingan els sis duros!

Home primer: bueno; diguem-ne el desqüento (anant-sen.) Que fins per deixar-se explotar es tinguin de gastar modos! (se’n va.)

Criada: (desembolicant-los) Porto uns cuberts de plata, a veure quant me’n poden donar.

Batistet: Tal com están serà a pes de plata. Veig que han llimat les inicials.

Criada: Si, senyor… L’escut dels meus amos. No’s pensin que’ls hagi robats.

Sr. Batista: Nosaltres no’ns fiquem amb això. No som tafaners ni volem saber procedencies. Fem el bé sense mirar a qui’l fem.

Criada: Gracies. Nostre Senyor els hi pagarà. Ja poden contar els meus senyors si en deuen estar d’apurats quan han caigut en la baixesa d’haver d’acudir an aquesta casa.

Sr. Batista: Cóm s’enten haver caigut a la baixesa! La baixesa está en gastar i no en empenyar! Quants nobles anirian descalços si no’ns tinguessin a nosaltres? A quants no fem alçar el cap que’l durian a sota l’ala?

Sr. Batista: Més ploraria si no hi fossim. Baixesa, diu! Baixesa de venir aquí a casa! Ja li pot dir a la senyora que m’ha trobat traient-me taques, enten? Vui dir, que també fem de quita-manchas…

Sr. Batista: I també li pot dir, a la senyora, que’l senyor Batista (i el senyor Batista sóc jo), no deu res a ningú, sino que li deuen, i la gent és de bé o no ho és, segons el saldo de la caixa.

Sr. Batista: Una americana val més que un jaqué, perquè es porta més que un jaqué. An aquesta casa som demòcrates. Comprem per les majories.

Sr. Batista: Pitjor. Una casaca de ministre val menos que una levita. Com més disfreça, menos quartos.

Dòna: Tinc l’home molt mal. Tinc un fill que no li puc pagar el didatge. Compadeixi-s de una pobre, senyor!

Sr. Batista: No ploreu, dòna, no ploreu. Aquí és una casa de… socorro, i no és un diposit de llàgrimes. Fa més de trenta anys que exerceixo, conteu si n’hauré sentit de planys. Si aquí cobressim am llàgrimes, això seria un Banc d’Espanya.

Sr. Batista: Ja m’ho penso que ho demaneu pels fills. Totes les mares que venen ho demanen per lo meteix, i que’n venen un floret de mares! Però una cosa són els fills i un altra cosa és el negoci. També m’agrada fer favors, però no pas aquí.

Dòna: El meu home quatre duros. Però ara fa dos mesos que’m jeu, i una cerca, i s’empenya…

Dòna: Si fos per mi, ja seria morta. Vostè, senyor, no pot saber-ho què m’arrenco d’aquí, d’aquí el cor, amb aquêt bocinet de seda. Dèu anys de tenir-lo tancat, de guardar-la aquesta recordança! Quan a casa eram feliços, i obria l’armari, i el veia, no sé, me semblava que havia obert un sagrari. Avui, quan l’he obert per durlo aquí, m’ha semblat, Deu meu! m’ha semblat que obria una tomba.

Sr. Batista: Bah! bah! Batistet. Dóna-li fins a dèu pessetes, i no passem per tacanyos.

Sr. Batista: Jo necessito dèu milions. I prou! que tenim altres feines, i en tenim d’aixugar d’altres de llàgrimes.

Escena II

Sr. Batista: Es que a mi’m fa riure aquesta gent! Es pensen que això és una mina. Vinga portar roba inutil, i prendes passades de moda, i coses ventureres que semblen robades de un fossar, i pagueu-los, deu-los lo que vulguin, i per torna, aconsoleu-los! Aviat hauria de posar una agencia de consol si m’hagués d’escoltar á tots els que venen!

Batistet: (surtint i encenent l’electricitat de la sala i del escriptori del Sr. Pepet) Ja ho pot ben dir, tio Batista!

Sr. Batista: Una agencia de consol, i uns encants! Aveiam, digas, tu que ja ets del ram: Qui m’ho ha de comprar tot lo que porten? Els pobres? Els pobres no compren: empenyen. Els rics? Els rics no’n porten de pellingos. Posar-me jo totes les prendes? Ja me les poso les que puc, però no me les puc pas posar totes! Ditxosa miseria! que un hi tingui de viure a sobre, i que ni vivint-hi, un hi pugui viure!

Sr. Batista: Saps qu’és això? Luxo, pretensions, i no acontentar-se de lo que tenen. Aquí’m tens a mi, per exemple. Me sembla que bé puc gastar.

Sr. Batista: Lo que vulgui, no, un xiquet menos. Doncs, té: aqui porto unes sabates, decents, però am mitjes soles; uns pantalons que no eren meus, però que ho semblen; i una levita que fòra taques, encare serà una levita. Que estalvien tant com jo, els pobres?

Sr. Batista: I doncs que aprenguin i no’s queixin, que tots tenim motius de queixar-nos. Total: què havem deixat avui?

Batistet: La gent pot anar am poca roba. No hi ha miseria com al hivern, i aquesta falta de miseria ja sap vostè que’ns perjudica.

Sr. Batista: No faltaria mes que no ho creguessin Aveiam: digues tu meteix. Aont anirien a parar els desesperats de diners si no fos el nostre socors? Qui’ls hi donaria la ma an els jugadors que s’arruïnen, an els bolsistes que han quebrat, i an els nobles que van quebrant si no’ls hi donguessim nosaltres? Qui’ls hi tiraria una corda an els naufrecs de la vida que s’ofeguen en aixut, si no’ls la tiressim nosaltres? Ningú. Que no ho fem de franc? Està clâ que no ho fem de franc! Qui fa res de franc an el món? Qui no fa pagar un ral per duro, ho fa pagar amb agrahiment… i saps què vol dir l’agrahiment? Vol dir l’usura moral. L’adulació al vint per cent i l’exigencia al quaranta.

Sr. Batista: Mira. Tu ets el nebot que més estimo, ja ho saps. T’estimo perque’t veig per bon camí. Doncs, escolta bé lo que’t dic. Pensa que al món tot són els quartos. Tot se compra i tot se ven, no més cambia el preu de la finca i la forma de comprarla. Si vols comprar bé, no t’enterneixis, i si no vols vendre malament, fes el pobre i el desgraciat, per si hi cau gent enternida. Procura guardar, si pots, això que’n diuen l’honor, les afeccions, les amistats, però sobretot guarda el crèdit, que am crèdit te deixaràn diners, i els diners pots traballar-los; i conta tu si t’aprecio, que’t dono els concells de franc. Que te’ls hi donarien els altres?

Batistet: Un home que pensa bé. (baixa el Sr. Pepet del escriptori.) No és veritat, senyor Pepet?

Sr. Pepet: Jo? De cap. De ningú i d’enlloc. Jo ja no sóc més que un número, fill meu! Potser no més que zero, però un número!

Sr. Pepet: Conta que fa cinquanta anys que estic an aquesta casilla! Que’n vida dels vells ja hi era…

Sr. Pepet: I el que porta cinquanta anys d’estar entre el Debe i l’Haber, ja no és un home: és un dupte.

Sr. Pepet: A vint anys me van encarar amb el Major, un Major com una planura, i me varen dir: “Apa, aquí Pepet; aquí tens planes i tinta, i cuidado que’t caigui un topo, que les taques de la persona la benzina i el temps las borra, però les taques del Major porten de dret cap el presiri…”

Sr. Pepet: I desgraciadament per mi, fa cinquanta anys que no faig topos. Desde que vaig entrar a la gabia, mai he faltat ni un sol dia. El senyor Batista ho pot dir. Mai m’he mogut d’aquêt fielato, ni he tingut més amics que Varios, ni més companys que Deudores! però mai m’he pogut apuntar Alegría de Caja a Mí, ni Pepet a Desengabiarse, ni Llibertat a Pepet, sino Debe, i més Debe, i Haber a Monotonía. I no’m queixo. Ja ni esma de queixar-me tinc. No més vull dir-te am tot això, que aquell que no més passa un llibre, per ample i Major que sia, arriba a no tenir parer. Tot se balanceja, en el llibre, i el saldo (el saldo sóc jo) se torna com un nivell, un contador i un rellotge que marxa sense dar-li corda.

Batistet: Vaja, que no és tan màquina com això. També haurà passat els seus bons ratos!

Sr. Pepet: Si; tinc sis fills: bé n’he d’haver passat alguns de bons ratos.

Sr. Pepet: Els fa riure que’ls fills m’hagin donat bons ratos? Jo sóc com aquella dòna, també’n vaig distreure a estimar, i a cada afecció que tenia, ja me la veia venir: un altra criatura als braços.

Sr. Batista: Tot-hom que no conta, abusa. Quin és el goig que li han donat els fills?

Sr. Pepet: Que quin goig m’han donat, me pregunta? Per fer-li entendre, no més li diré que una cosa. Afiguri-s que cada fill li produeix un cent per cent i que va doblant els interessos, o afiguris que jo sóc Caja, i que m’apunto aquêt assiento: Yo a Varios o a Seis hijos comandita.

Sr. Pepet: La dòna! que si no hagués estat avesat an els cinquanta anys de jamecs que he sentit an aquesta casa, pot-ser l’hauria empenyada.

Sr. Pepet: Ai, ja no ho sé! Sempre! Ho tinc apuntat a un altre llibre! An el Major matrimonial.

Sr. Pepet: Jo porto Major de tot. A cada fill o net que’m neix, li obro un compte corrent, i el compte n’es tan de corrent que, saben lo que hi trobaràn avui per demà que jo falti? Les planes dels ingressos, blanques; i les planes dels gastos… plenes.

Escena III

Sr. Pepet: Ja ho sé que no’n tinc de remei! Però soporti-m, que no sóc ningú!

Sr. Batista: I no’l tinc de soportar, sant varó! Ja sap que jo sóc molt considerat; que aprecio la dependencia per lo que val en si meteixa, i per l’utilitat que dóna; i la prova de que el considero, és que vull parlar am vostè com a home de confiança.

Sr. Batista: Jo, senyor Pepet, ja sap que fa molts anys que traballo. Vaig heretar aquesta casa; l’he seguida am tota l’honradesa que ja sap; sóc ben considerat an el comerç; tinc crèdit am la gent conforme, i no dec res a ningú.

Sr. Batista: És una sort, está en lo just… Però el que té casa d’empenyos, per bé que faci i que desfaci, tots aquells que no saben entendre-s, ja els en pot fer de favors, el tenen… com li diré… el tenen per un escanya-pobres.

Sr. Batista: Si, senyor; per un escanya-pobres… i jo no’n vull escanyar més de pobres: tanco la casa d’empenyos i’m dedicaré a prestamista!

Sr. Batista: No tingui por, senyor Pepet. Vostè continuarà a la casa. El que ha dut els llibres que ha dut, ja pot continuar portant-los, que ja sap ben bé lo que són llibres.

Sr. Batista: Silenci, senyor Pepet! El tenedor no ha de saber mai si l’amo està ric o està pobre!

Sr. Batista: Estic arreglat, no més que arreglat, senyor Pepet; i com que estic arreglat, me puc dedicar a fer bons préstams. Hi ha molts joves menors d’edat que, am tot i ser de cases bones, tenen d’esperar que’ls pares morin per poguer cobrar lo que’ls pertoca, i pateixen i són esclaus i no poden ocupar el seu rango; i no està bé que aquêts pobres fills esperin la mort dels pares. L’esperaré jo en comptes d’ells.

Sr. Batista: Vostè ha estat cinquanta anys al comerç i’m gosa fer aquesta pregunta? An el món no’s fa res de franc, i el que vulgui ser lliure que ho pagui. Ademés, hi ha un altre assumpto que’m fa cambiar de negoci.

Sr. Batista: Si, senyor. Jo, ja sap vostè que no tinc fills. O no’m devia vagar d’estimar, segons les seves teories, o no’m devien estimar a mi, perque no hi havia pagat prou bé, el cas és que no n’he tingut.

Sr. Batista: A mi tan m’hauria fet tenir-ne com no, la veritat. No’ls he trobat mai a faltar! Si m’he casat dugues vegades ha sigut perque’m cuidessin, i per això sempre he triat la minyona! Quan ne trobava una d’economica, endreçada i que mirés per casa, l’he passada per l’iglesia, vinga el civil, i santes pasqües! Però la dòna, la dòna no és lo meteix. Vol una noia, vol companyia, s’anyora, i, res: que per humil que siga… és dòna.

Sr. Batista: Ja sap vostè que mai me callava. “Que tindriem d’adoptar una filla! Que jo voldria una bordeta! Que amb un no res la mantindriem! Que patatim, que patatam!…” Doncs, nada: que ja està fet. Ara és a cercar la bordeta.

Sr. Batista: Què petita! Que’n mantingui qui vulgui d’infants! Divuit anys, i am tots els coneixements, i bona per traballar!

Sr. Batista: No me l’haurien pas donada. No’n busquen pocs de requisits per una cosa tan senzilla! Gasten més papers per una noia que no’n gasto jo per un empenyo. Solicitut; demanar informes dels pares, que tractant-se de nosaltres naturalment que van ser bons, i després se li pot donar el nom o se la pot dotar: lo que’s vulgui. Jo li he donat el nom, per ara.

Sr. Batista: Naturalment, que vam triar-la. Hi varem anar am la dòna, i que li dic que allò està montat, que cap oficina ho aventatja. No l’ha anada a veure mai la Casa de Misericordia?

Sr. Batista: Oh! És una cosa magnifica. Ample, espaiosa, recte; alli no veurà una finestra que surti dos dits més que l’altre, i si s’en tanca una es tanquen totes, i quan obren, obren per tot. El pati, que li diré, és com un quartel; tal com li dic: com un quartel, però un quartel nèt sense que hi surti ni un bri d’herba. Les sales de menjar, blanques; les taules de marbre, blanques; els llits, blancs: tot blanc. Arreu aquella simetria. “Comedor, Dormitorio, Enfermería;” alli no’s fa res sense lletrero. Les sopes, admiri-s! les fan am màquina, i sempre surten exactes; el pá’l pesan perquè tot-hom menji’l meteix, com si fos un ranxo, però mistic; i quan és hora de dormir, han de dormir totes a l’hora; i quan és hora de llevar-se, totes han de posar els peus a terra. En fi: una igualtat magnifica.

Sr. Batista: Totes iguals. Jo no sabia quina triar. Ens varem guiar més am l’edat que am la diferencia de la cara.

Sr. Pepet: Si vostè no ha de mirar els diners, sant cristià! Jo no sé res, però sé qu’és molt ric, senyor Batista! Molt ric!

Sr. Batista: Si que sóc ric, i a vostè ja li puc dir, però no hi ha torment més gran per mi que gastar.

Sr. Batista: Què’n trec, diu? El goig de saber que’ls tinc. Escolti, senyor Pepet. Vostè no sap qu’és el ser ric i tenir-ho guardat en secret. El saber que’ls diners creixen, creixen, que’s van enfilant caixa amunt, i que encare que no’ls vegi, sap que són seus alli dintre, y que’ls pot llençar i no’ls llença, i que’ls pot donar i no’ls dóna. Tot això que veus, un se diu, montanyes, dònes, joventut, alegria i honres, podria ser teu, i no vols. Aquesta dòna que’s vendria, la podries comprar, i no la compres; aquesta conciencia s’entregaria, i la pots rendir, i no ho fas, i com que no ho fas tenint força, tens el meteix goig que si ho fessis, i tot això pel diner, per aquêt munt de papers que esperen que’ls atiis a fer destroça.

Sr. Batista: Calli, li diuen, tenedor! Qui li ha parlat de fortuna? Tinc no més que un capitalet, ho té entès? Menos que un capitalet: un benestar, o un passament. Casi una pobresa. N’hi han que venen aqui a empenyar-se, i no són tan miserables!

Escena IV

Rafel: Allons enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivée. Hola, tio, am la companyia!

Rafel: Ui! No n’hi ha poca d’alarma! Els tios, els cosins, els nevots, desde que han sabut la noticia, tots corren d’una banda a l’altre com rates emmatzinades. No tardaràn pas a venir. Se deuen esmolar les ungles.

Rafel: Ben dit, tio. Vostè té cops amagats. Que ho roseguin, i si no tenen dents, que masteguin. I a tu que’t sembla, Batistet?

Rafel: Que no’m veus am la cartera? A fer un dibuix de vosaltres. És dir, una caricatura. Jo no més faig caricatures.

Rafel: Quan el parent està en funcions, es dir, quan fa de parent, es quan treu els verdaders instints i es quan agafa més caracter, i l’home quan té caracter sempre s’assembla an alguna bestia.

Rafel: Com tot-hom. Jo tinc posat de cadell peter, el tio… de tio, tu (a Batistet) de guineu tendre, i el pobre senyor Pepet de foca mansa, però arnada.

Sr. Batista: No més falta que li dongui ales. En sa vida’s pren res en serio.

Rafel: Ni ganes. Jo visc de la serietat dels altres. Si que estaria ben posat que’ls homes no fessin ganyotes! Vesteixi un home del que vulgui: de general, de sereno, de senador, fins de policia, i ja fa la ganyota justa, que li correspon pel trajo. Ja és home que té dibuix.

Sr. Batista: Ell si que no’n té de dibuix. Aveiam: què hi portes an aquêt cartró?

Rafel: Bé tenen prou sort de no tenir-ne. Hi porto quatre dibuixos que no farien per vostè. No voldrien empenyar-me-ls.

Rafel: Segons lo que entengui per vida. Si li dic que’m compro cases, no’l vull enganyar: no me les compro; però si el viure és tenir alegria, els en dono trenta a quaranta.

Rafel: Doncs, li diré d’un altre modo. Viuré una mica malament, com varen viure un tal Velazquez, i un tal Goya, i un tal Quevedo, però si arribo a asemblar-me an ells, que tinc sospites de que no, d’aqui dos o tres cents anys encare’m retrataràn.

Sr. Batista: Tu si que n’ets d’això que dius! Si t’hagués vist la teva mare!

Rafel: La mare m’hauria estimat a mi i als dibuixos, perque li haurien sigut néts. Però no’n parlem de la mare, perque’m posaria serio i m’assemblaria an en Batistet.

Sr. Batista: Pocs modos, mes que pocs modos. Què no’t valdria més que l’imitessis, i en comptes de fer uns ninots que són la risa dels que’ls miren, t’estessis a l’escriptori, com t’he ofert tantes vegades?

Rafel: Justa! I que’n comptes de fer números, dibuixés sobre l’Inventari, i no més pogués dibuixar victimes, i perdés la meva parroquia? No és aixis, senyor Pepet?

Rafel: I de lo que vulgui, però no prediqui més, qu’és inutil. Vaja, tio, vulguim com sóc, que ja sap que jo’l vull tal com és.

Sr. Batista: Ja’n tens bona sort que t’aprecio. De ningú les soportaria les coses que m’arribes a dir.

Sr. Batista: Això si que ho tens de bó, i fa que tot t’ho perdoni. Es veritat que no te’n daria, però sempre es d’agrahir que no’n demanis.

Escena V

Dª Tulia: I ja ho saps de lo que havem de parlar. D’aquesta noia aventurera que vos poseu a dintre casa.

Dª Tulia: Doncs jo no més tinc de dir una cosa. Tu ets amo de lo teu, ja ho sabem. Tu manes i tu disposes com vols, però lo que’ns ofèn la dignitat de germana i de cunyat, lo que no’ns cap an el magí, és haver hagut de saber la nova, nada menos que pels veïns, pels anants i vinents de la casa, per qualsevol, menos per tu, o per la teva senyora dòna, qu’era a qui tocava dirli!

Dª Tulia: De la teva dòna no m’estranya: que la que no ha rebut educació, no’n pot treure; però de tu? de tu que, sigues del modo que sigues, has tingut els teus principis, tota la familia està aturdida!

Dª Tulia: Que’ns tens com goços, però si no havem tingut sòrt com tu, no’ns faràs anar a recó! Si el pobre Farnell va quebrar, va quebrar perquè debia; i no va ser quiebra fraudulenta, i van cobrar els que van voler; i sàpigues pel teu decoro, que som ben rebuts per tot arreu, i la gent conforme ens aprecia, i que si tinguessem els teus quartos ne seriem tant com tu, de conformes!

Sr. Farnell: Are jo, per posar les coses al seu lloc… Jo entenc, i és el meu modest parer… un parer desinteressat, equitatiu, estricte i raonable, que pot-ser has obrat ab premura. Abans de tenir un cop de cor d’aquesta índole, les coses se consulten, s’hi dorm, si convé es crida un advocat, que no’n falten pas d’advocats; si no s’està d’acord es té una junta, es reuneix concell de familia…

Sr. Farnell: Si senyor que’s deixa corre!… Que ja saps cóm te sortirà aquesta sobrevinguda?… Ja sabs si serà capritxosa?… Si serà mal-gastadora?

Sr. Farnell: Les noies que no han tingut pares, la major part són de mala índole.

Dª Tulia: No se’n han de conéixer pera saber-ho!… Sempre van tristes i amb el cap baix, i no vos en fieu de les persones que no gosen alçar la vista.

Sr. Farnell: Aqui ens tens a tots nosaltres, que t’hauriem servit de mil amores, i vols una forastera… tu meteix!

Sr. Batista: Jo la pago, vos torno a dir!… Ho pago tot!… El vostre parer… l’expósita, els pares incognits de l’expósita… i si no ho pago, puc pagar-ho!

Sr. Farnell: Doncs, resumim: que podries interpretar la nostra bona voluntat, com a mires egoïstes. Ja la veurem aquesta… expósita!

Escena VI

Sr. Juliá: No. No! Nosaltres no parlarem gaire, perquè’m penso que ja ho haveu dit tot. Dugues paraules i ben dites. Lo que has fet ho trovo de mal gust; senzillament, de mal gust.

Lola: Fins jo, per la part que’m toca!… Aon la portarem am nosaltres una noia tan sospitosa? Que no ho veu que no és del nostre bras? Que no ho veu que si surto amb ella semblarà que trec a passeig una mona disfreçada? I quina cosa més cursi!

Sr. Juliá: És clar. No deixes de ser el germà gran, i no podem pas abandonar-te. Després la noia’s té de casar, es l’hora de buscar un partit… digne, i encara qu’estem rics, tu ets un bon costat per ella. Qui’t fa enredar am noies d’inclusa?

Dª Tulia: Perquè en Batista té costums… modestas, i la Lola no sabria avenir-s’hi!

Dª Tulia: No tenim de discutir res, però jo ja sé que no serviria. És una noia mal montada.

Sr. Batista: Digueu-ho clar d’una vegada!… El carinyo que’m teniu vos cega.

Sr. Batista: I ara, prou!… El que li faci mal paper no entra més an aquesta casa!

Escena VII

Caterina: Hem tardat, perquè li volia cambiar el vestit, però encara no estava llest.

Dª Tulia: Bé és prou bonic aquêt que portes. És senzill, però vaja, és… senzill.

Mariagna: Ah, si, senyora; a passeig, vora el mar… vora el mar; però ont anem més és als enterros.

Sr. Farnell: Jo les hi he vist molt pels enterros, però, com que se semblen tant, no l’hauria pas coneguda.

Mariagna: No, senyoreta. Els cusim nosaltres meteixes, i la que cus millor, i’s porta bé, la fan Hija de María.

Mariagna: Ah! si, senyora. Moltes vegades. N’he sigut per la costura, per les labors i per l’escriptura.

Mariagna: Al pare, jo no li puc escriure!… però escribia troços de la Biblia, vides de Sants, qüentos de Verges. Hi ha unes histories més boniques!

Rafel: (al senyor Pepet) Me’n vaig dintre, perque esclafaria un parent (entrant al magatzem.)

Mariagna: Un cop, una que havia tornat, perque havia trobat una casa que diu que la feien patir, ens ne va esplicar una de novela, i tota la sala plorava.

Mariagna: Aquella senmana si que no n’hi va haver cap de hija. A totes ens van castigar.

Mariagna: No, senyora, que no n’hi ha. Ens estimen molt les madres. En tenim una qu’és santa.

Mariagna: Es qu’és veritat! Quan alguna de nosaltres està malalta, o està trista (perque per jove que una siga també està trista, devegades), doncs la vetlla, la breça, l’acotxa, i fins li canta cançons. Aquella, sí, qu’és una madre.

Mariagna: No, senyora, que no’m canso. Si m’agrada parlar. Si sóc més enraonadora… A la classe de lectura sempre’m tenien de fer callar.

Mariagna: Si que ho sembla. N’hi ha que enraonen, n’hi ha que batxilleigen, n’hi ha que riuen. Fins de dolenta y tot, n’hi ha alguna!

Mariagna: Algunes. Alli no tenim la sort de vostès, que tots poden ser bons i ho són.

Sr. Batista: An el teu padrí… qu’és com si ho fos (a Mariagna li escapa’l riure.) De què rius?

Sr. Batista: Contesta an el teu pa…drí! No vas estar contenta quan vas veure que’t… triavem?

Mariagna: No ho sé! De moment, no me’n vaig donar prou compte… Me va passar una cosa estranya… Què li diré… me va semblar que queia una pedra… del cel, i que m’havia tocat a mi. Vaig alegrar-me, me vaig entristir, i després me vaig posar contenta. Quan te prenen, no sent-los filla, me vaig dir, han de ser una gent molt generosa. Alli ont has d’anar deu ser un cel: els uns se deuen estimar an els altres; deu ser un jardí d’alegría, un pom de flors, un altar. Déu meu! i allavores, de tan contenta, plora que plora, i plora que plora; fa riure, veritat! (avergonyida) vaig plorar tota la nit.

Mariagna: (espantada) Què tenen? Què hi ha? Què pot-ser sóc jo que’n tinc la culpa?

Sr. Batista: Deixa-t d’acudits i contesta: Quina impresió t’ha fet al entrar aqui?

Mariagna: Prou que ho sé. M’ha semblat tot petit, tot petit, com una gavieta negra!

Mariagna: Que m’agrada la blancor!… Trobo que fa molt honrat el blanc! i nèt, i bonic, i endreçat. El que viu en quarto blanc, és ben cert, me sembla que no pot ser dolent. Per això, l’olor que m’agrada més és la de bogada!

Mariagna: I ja sé per què ho tenen tan negre això. Ja ho sé. És perquè deuen mudar de pis.

Sr. Batista: (enfadat) Que ho pregunti!… Aqui no’m tinc d’amagar de res. Això són coses del negoci.

Mariagna: Ai, perdonin-me!… Ja ho sé. S’han enfadat perquè he rigut. Com que sempre he estat tancada, avui ric en sense adonar-men!… Vé a ser com si’m desengaviessin.

Caterina: No tinc res jo, pobre de mi, però conec el mal dels pacients. Abraça-m, filla! Abraça-m i diguem: mare!

Mariagna: Déu del cel! Les ganes que tinc de dir-ho! (abraçant-la). Mare!… Mare del meu cor!… Manin-me!… Digui-m què he de fer!… Dirigeixin-me!… Donguin-me la mà!… Portin-me com si fos una perduda, que jo ja hi estic aveçada a creure!… I vui creure, i vui agrahir!… i vui, sobretot, agrahir! Padrí, abraçi-m vostè també!

Sr. Batista: (L’abraça. Pausa. Se la mira.) No me’n havia adonat!… Ets guapa posada aquí a casa… Te farem dos vestits nous!… No dos… Un… Un, però bò!… I’t faré curar la vista.

Mariagna: (en sí meteixa) Gracies, Déu del cel i verge dels Desamparats! Ja m’ho deia’l teu mirar que no m’abandonaries.

Dòna: (entrant corrents i desesperada) Les dèu pessetes!… Tinguin, aquí tenen el mocador. Donguin-me les dèu pessetes.

Dòna: Jo necessito les dèu pessetes. El meu home s’està morint, i tinc de pagar el didatge.

Dòna: Però si és que’m duràn el fill a casa, i no tinc res per donar-li! Si és que no puc. Si és que no puc…

Rafel: (agafant la dòna per la mà i emportant-se-la a la porta) Teniu i aneu, vos les dono!

Caterina: (emportant-se-la) Vaja, anem, i vina am mi. Vina am mi a dintre, filla meva.

(Mariagna, mig plorosa, dóna la mà a Lola, que li dóna les puntes dels dits; a donya Tulia, que la pren fredament; a Rafel, que li estreny i ella baixa els ulls, i al senyor Pepet, qui, commogut, soptadament, li fa un petó al front. Després arrenca en plors.)

Sr. Batista: (seguint a Caterina i a Mariagna cap al quarto) Vaja, prou plorar! Ara entres a la vida, i a la vida hi ha els seus trangols. Aqui no és com alli dintre. Has de contar que això no ho és la Casa de Misericordia.

Acte segon

(Una sala modesta i abigarrada. Al fons, la porta de l’escala; a un costat la de les habitacions, i a l’altre la del despatx, amb una mampara, i un retol que digui: Despacho. Una caixa de ferro; una taula-escriptori; un piano, i per tot arreu mobles variats i mig vells, que pel desordre i varietat se veu que són saldos d’una casa d’empenyos.)

Escena I

(El senyor Batista està sentat a un costat de la taula-escriptori, i va donant papers an en Joan de Penya, que’ls firma.)

Sr. Batista: Per ara res més. Són els tres pagarés escalonats, que’ls podrem anar renovant amb el pago d’interessos, fins que cobri la llegitima, o tingui una desgracia de familia, o el seu papà s’enterneixi.

Sr. Batista: (anant a la caixa i donant-li els bitllets) Tingui, no més n’hi faig pagar l’hu per cent. Vegi si és la cantitat.

Penya: Doncs a mi si que’m ve de nou. Perquè fa dos mesos que no ho era. El papà va comprar el titol al Papa.

Penya: Sempre vesteix i ajuda a fer un bon casament. Perquè ara jo’m vui casar! Tal com sent! Me vui casar!

Penya: Doncs, si, senyor; em vui casar. Ja tinc uns amors mig platònics amb una xicota molt guapa, que té un tio molt ric i usurer! Però això si, primer vui divertir-me. Vui fer lo que se’n diu la joventut! No l’ha feta vostè la joventut?

Penya: (Encen el cigarro i llença’l misto. El senyor Batista’l cull i’l posa a dintre d’una capsa.) Que fa col·leció de mistos?

Penya: Doncs, aqui té el meu de papà, que bé me la fa gruar l’herencia! S’ha empenyat a no donarme quartos, i jo m’empenyo fins a les dents!

Penya: Són tacanyeries! Que’s pensa qu’és poc agarrat? Per ell no més tindria automovils de vint cavalls i quaranta a l’hora; dònes de segona; un frac, tres o quatre trajes, i voldria que anés a peu!

Penya: Esperis! I’m voldria fer travallar! Ja! Ja! Em fa riure! Què no ha travallat ell per mi?

Penya: Com un negre ha travallat. Oh, i travalla! Aquêt vici de travallar, el que l’agafa no té cura. Però no vui destorbar-lo. Me’n vaig a veure una róssa.

Sr. Batista: Vegi-n forças ara qu’és jove, i ja sap que jo l’ajudaré fins aont el meu capitalet arribi!

(El senyor Batista mira cap aont ha sortit, am despreci, després se frega les mans pensant amb el negoci que ha fet, i entra’ls pagarés a la caixa.)

Escena II

Sr. Pepet: (entrant sofocat i commogut) Senyor Batista, dispensim. No sé cóm dir-li, ni què dir. He fet tart!

Sr. Pepet: Si, que vé d’aqui, senyor Batista. Mai n’havia fet, am tans anys!… Però me’n passa una de grossa.

Sr. Pepet: D’un germà! pobret! d’un germà d’aquells que semblen de novela, però que també n’hi han a la vida.

Sr. Pepet: Jo, no encara, però a casa si. Vui dir qu’és com si ja haguessim cobrat. Tot-hom ha sortit a fer compres. A hores d’ara ja deuen haver buidat les botigues. Per això és que, com que m’he quedat sol a casa, m’he hagut de fer el dinar jo meteix, i no he pogut arribar a l’hora.

Sr. Batista: Esperis. Esperis i tingui calma. Segui (seu.) Ho sap ben bé del cert que ha heredat?

Sr. Batista: Doncs, bé, jo també tinc de dir-li una cosa que no li hauria gosat dir, però que ara ve com l’anell al dit ane les presents circunstancies. Vostè ja és vell, senyor Pepet. Vosté ja té un grapat d’anys a l’esquena i’ls llibres que porta també… i com que’l negoci que tinc ara no exigeix gran teneduria, podria retirar-se a viure, i a viure amb un tres per cent, contant sempre i a totes hores, siguin de despaig o no ho siguin, am l’amic comercial, i am l’amic particular, ademés d’un crèdit obert, que’l posarém… a dotze mil duros.

Sr. Batista: No’l trec, això mai! El retiro… Això és: el retiro de la circulació dependenta.

Sr. Batista: No ve de vuit, ni de quinze dies. Se li pagarà la quinzena ab tota rel·ligiositat; però si la casa amortisa mobles, bé té d’amortisar dependents.

Sr. Pepet: Si no és això lo que vui dir! No veu que ja estic fet an el travall? No veu que m’hi he avesat de petit? No veu que ja sóc massa vell, per no fer res? Per estar en vaga?

Sr. Pepet: Passegi-s!… Passegi-s me diu!… I ôn vol que’s vagi a passejar l’home que ha segut cinquanta anys?… Que ho sé jo per ôn se passeja, ni ôn se pren el sol, ni l’ombra?… Senyor Batista per Déu! reflexionem, com vostè’m deia!… Sap lo qu’és dir cinquanta anys d’estar près i que li obrin de cop les reixes?… De ser lliure se’n ha d’apendre, i jo no n’he pogut apendre!

Sr. Batista: Doncs, no sé què dir-li, fill meu!… El lloc de vostè el pot tenir un altre que no tingui tanta renda!

Sr. Pepet: Però que no tingui tants anys! Tants anys de veure miseries i fosca… i parets humides!… He pujat els llibres, com un pare, i ara que son grans, me treuen! (plora.)

Sr. Batista: Bah! Bah! Vostè rapapieja. Faci-s carrec, si és que se’n vol fer, que tinc més gasto del que tenia. La noia m’apren francès, piano, de tot, de tot lo que pot saber una noia!

Sr. Batista: I no és que me’n arrepenteixi. No ho cregui. Ho faig, però ho faig am gust. No sé què rediable m’ha donat aquêt diantre de xicota!… Jo que no he sigut mal-gastador, en tractant-se d’ella, allà va el gasto!

Sr. Batista: Que vol un vestit? Vinga un vestit. Jo meteix li compro, li pago i casi li cuso i li emprobo!… Que vol música? Vinga música, i, jo que no havia vist més solfes que las que’m treia de la roba, ara fins li giro la plana. Fins pentinadora li he posat, i cuinera, i vinga servei!

Sr. Batista: La veritat és que mai hauria dit que aquella noia tan senzilla, molla d’ulls, i amb aquells posats d’ovella morta, arribés a ser lo qu’és: guapa, xamosa, am bones etxures… res: una noia qu’és de la inclusa i és guapaça com si tingues pares!

Sr. Pepet: Estava pensant amb un assiento pel dia que moriré, i’m sembla que no es gaire lluny. Caja a Pepet… i a la caixa. Pepet a caja… i a dintre, i d’allí al llibre inventari del cementiri de l’Oeste. (Se’n va cap al despatx.)

(El senyor Pepet entra al despatx. El senyor Batista el mira marxar, fent anar les espatlles, com qui diu: “És un infeliç!”)

Escena III

Sr. Batista: Ningú. El senyor Pepet, que n’hi passa una de grossa. Ha heredat quinze mil duros.

Sr. Batista: D’això tot-hom n’està, siga’l qui siga el que’s mori. No ho està de que jo, en vista de que ja té per viure, l’he tret de tenedor de llibres.

Sr. Batista: No s’hi ha pas de confitar aqui a casa! Que havem de tenir vells en conserva?

Mariagna: Això ja sé que vol dir treurel; (acariciant-lo.) No’l tregui!… Li demano jo!… La seva estimada. (El senyor Batista somriu.) Li demana la seva filla!

Mariagna: Tants anys qu’és aqui!… Que li ha fet mai cap traidoria!… (agafant-li la cara.) I vostè li faria an ell?… No’l tregui. No ho vui!

Mariagna: Doncs donguim aquesta, no’l tregui, i li faré un bon petó. (li fa.)

Sr. Batista: Ja ho he dit. Ja saps quin lloc ocupas a la casa i, si no t’agrada, alli hi ha la porta. (a Mariagna) No ho dic per tu… Ho dic… L’home s’hauria de casar als setanta anys, per no tenir temps d’arrepentir-sen!

Sr. Batista: Res!… El teu parlar me desespera… Que m’he disgustat!… i no’m convé!… Pórta-m una taça de tila! (Dóna una mirada d’odi a Caterina i entra al despatx.)

Escena IV

Caterina: Ai!… No sé què té am mi!… Sempre m’havia tractat com si fos un-enza, un no res, una nosa, un destorp!… Però fa un quant temps, que encara no’m veu, ja’m maltracta. No més am la mirada’m mataria!

Caterina: No’m pot veure, filla meva. Abans, al menos, me tenia com un gos; però ara’m vol mal, te dic que’m vol mal!… Me té inquina!

Caterina: No m’ho penso, no; ho sé ben bé!… I què li he fet, pobre de mi!… Que no he estat sempre una criada per ell?… Que no m’he deixat trepitjar sempre?… Què li dec fer, perquè’m maltracti! (plora.)

Mariagna: Mare, no plori!… Jo li demanaré per vosté. Ja sap que m’estima’l padrí.

Caterina: A tu, si, i sòrt ne tinc que tu hagis vingut; però a mi no. Jo crec que fins me llançaria!… Pobre de mi, desgraciada!

Caterina: Que no’m pot sofrir. Que m’odia. (anant-sen a les habitacions.) No’l vui veure més!… No’m veurà mai més!… No’l vui veure!

Escena V

Rafel: Però què ha estat això?… No’s pot venir an aquesta casa que no’s vegi plorar a algú… Això aviat semblarà una academia de llanto!

Mariagna: Ha estat que’l padrí no pot sentir a la mare. Li té com un avorriment!

Rafel: I això li vé de nou?… Fa vint anys que li fa menjar pà del dia abans, perquè diu que allarga més; que li fa beure aigua, perquè diu que refresca i engreixa; que la fa anar al llit ab sopar… lleuger, perquè diu que’l menjar de nits, carrega; i encare no hi està aveçada?

Rafel: Si és la veritat… Si no n’hauria trovat cap de dòna que la fes viure am rosegons del modo que la fa viure an ella.

Mariagna: A mi, al revés. Tot lo que dic li fa gracia. Tot lo que faig ho trova bé, i si li demano que’m compri lo que sigui…

Rafel: No te’n riguis, beguda de joventut!… Quan se té una noia jove a la vora, els ulls beuen més de gust.

Rafel: És que ha cambiat de linies… Tenia tres arrugues al front, que no les té; tenia el llabi de baix, estret, i ara’l té molçut i inflat; tenia els ulls prims i llargaruts, i ara’ls té rodons i embotornats… Què vol dir aquêt cambi de linies?

Rafel: Ah, dispensa!… Me creia que’ls fills no s’escullien!… Que’s prenien tal com eren!… Doncs, per què no li dius pare?

Rafel: Ja! Ja!… Perquè, sense saber de dibuix, també li troves cambi de linies.

Mariagna: Lo que sé és que’s porta bé am mi; que a la seva manera, m’estima, i qu’estic molt contenta a la casa.

Rafel: I doncs qui?… És l’unic que’s pot casar, aquella prenda, an aquêt temple economic!… És un noi travallador, aquell noiet!… Estalvia, sap guanyar-se la vida, am modos; i té uns pares que, allò no son pares, és una parella d’amors!

Rafel: Ja! Ja!… També’t deuen volguer escullir!… Bé t’hauràn escullit sovint!… El dia que vinguis al taller, faré posar una gazetilla: Ayer visitó el estudio del joven y ya esperanzado artista la sociedad más escogida.

Rafel: I què han de trovar millor que tu, aquell parell de gall-d’indis, amb un noi que’ls ha sortit indiot!… Que no ho veus que allò no és una familia, qu’és una trinitat numérica, una regla de tres; tres fraccions decimals de cero?

Rafel: Ja! Ja! Vaia un regalo de noi! Tornejat, llustrós, i endreçat com un balustre d’escriptori! Un noi de paper-xupó! Si fos meu, saps què’n faria? El vestiria de ferro, amb unes lletres de nikel al ventre, que diguessin lo qu’és: “Caja”.

Rafel: Millor que sàpiga’l meu parer. M’indigna… els sentiments estètics, que una noia com tu, qu’ets guapa, qu’ets bona com el pa, però del dia, qu’ets… vaja, no’m vui declarar! qu’ets lo qu’ets! pogués arribar a tenir un home, que ni és un home ni ho sembla. Un suro, un pisa-papeles. Què vol dir un pisa-papeles? Un pisa-pagarés d’infeliços.

Rafel: Doncs, pitjor, perquè t’hi casaries per cumplir, i això no tindria… dibuix!

Mariagna: T’equivocas. Seria una prova d’obediencia, d’agrahiment, fins de respecte an aquells que m’han fet dòna, traient-me d’allí ôn me varen treure.

Rafel: Si no t’hi valdrà am mi la retòrica! T’haurien tret d’alli ôn tu dius per portar-te en un lloc pitjor! Alli al menos tenies madres, i amb aquêt minyó, tindries sogres!

Rafel: I jo no sóc un partit, vols dir… veritat? bueno, doncs, seré un senser. Jo no sóc un home classificat a la vida; molt bé dius! No tinc casilla social, ni prestatge celular, ni res jo. La gent d’ordre no saben aon colocar-me a mi. “És dibuixant!” “És artista!” i és que no gosen dir “És gandul!” i moltes vegades els que ho diuen, ho diuen gronxant-se a l’ombra, mentres n’hi ha que’ls fan la feina!

Rafel: I què has de ser tu, criatura! Mira: ara’m vaig a declarar. Si’t pensessis que ho dic per tu, em faria un nus a la llengua. Això si: un nus escorredor per poguer-la deslligar quan fos hora.

Rafel: Ben pensat, perquè el dia que jo ho fes, em vols creure? en faria massa. N’hi han que pensan: tinc tant cada mes, doncs ja puc estimar a tant cada mes. Dels vinticinc fins als trenta, amor de cinquanta duros; dels trenta als trenta cinc, de vuitanta; i el dia que morin els pares… amor triomfal d’herencia. Jo necessito moltes més coses per fer feliç una dòna, que fos la meva sola dòna!

Rafel: Conta: Necessito… ja havem quedat, que diners, d’això’n tindré, perquè n’hi han! Necessito saber ben bé del cert qu’estimo, perquè amb un cop d’estimar em sembla que ja’n tindré prou; vull dir que l’estimaré sempre! Necessito tenir talent, perquè quan ella passi pel carrer ja sàpiguen la dòna de qui és, i no la prenguin per atri; i, més tart, necessitaré… aguanta-m qu’ara va la bona! Necessitaré un bordagaçot, d’aquells molçuts, riallers, de color de criatura; d’aquells que no més am la cara ja animen, i que jira-ls pel cap que vulguis, tot són sacsons d’alegria.

Rafel: No’n dic ideals, primer perquè fa carrincló, i després perquè un mestre de Llotja ho deia. Com més sebes i més grillades, més depreça’s passa la vida, i Coronela! aqui, i arri! i oixque! i arriba! la qüestió és arribar al cap-de-vall, però no tallant el cupó dels anys, com faria aquell ninot, sino flairant-ne l’aroma. Creu-me a mi. Sigues carrinclona. Tingues un bon floret d’ideals, que tot lo demés… és carga!

Rafel: No, tot no! Hi ha dos coses que mai m’en burlo: l’Amor, am lletra majúscula, i la Belleça, am remajúscula. Tot lo demés d’aquêt món, és ja per força, o per farsa.

Rafel: Me’n vaig a travallar! A fer fortuna! A ser home! Dispensa-m, però ha estat com un ai! Com una mena de repente de tornar-me laborioso. També vull ser hijo de Maria!

Rafel: Fins deixaré’l travall per tornar! i fins vindré a dinar! esborrona-t! Avans no hi venia ni a tiros, per no menjar pa del dia antes, i ara vindria’l dia antes, per menjar-ne de l’endemà.

Rafel: Ja! Ja! Ja! Planetes! Es que’m dec anar acostumant an els aliments de familia.

Escena VI

Rafel: Em sembla que no’t deu saber gaire greu. No estigues trist! Ja tornaré!

Escena VII

Batistet: Però te’l podrien fer perdre, i… (anant per agafar la mà a Mariagna.) I jo ja saps que t’estimo.

Escena VIII

Dª Tulia: Aixis m’agrada. Trovar-vos juntets. Els joves han d’anar ben units.

Batistet: Per mi, res. Però se’n acaba d’anar en Rafel, i sempre que ve, ja se sap.

Batistet: És clar: com qu’és… artista, i tot li escau, ompla de cap a la Mariagna:, i després la trovo cambiada.

Dª Tulia: Justament per això havem vingut, perquè havem quedat amb el teu pare que lo millor és anar de dret!… Parla amb el tío Batista, i sortim-ne!

Dª Tulia: I que desitja més ell que donarli!… Si fos filla, pot ser nó que no la voldria donar, sabent la nostra situació, i aquêt cop seria ab fraudulencia! Però, no sent-ne, a mans besades se la treurà del devant!

Dª Tulia: Vint mil de moment, i després lo que sobrevindrà el dia que Déu se l’emporti!

Sr. Farnell: Si que ho és!… Ja ho sé que ho és!… Però tu creus que, si poguessim, te’n parlariem d’una noia, qu’és bona, qu’és guapa, qu’és afable, però que tots sabem lo qu’és?… Si nosaltres fossim rics, i què t’haviem de deixar casar!… Si fecis un disbarat aixis, tots dos saltariau de casa!

Dª Tulia: I tots t’hi ajudarem, quan sia hora, però ara no perdis el temps, parla amb el tío i resolguem. Ja que teniu de ser feliços, com més aviat tu ho seràs, més aviat ho serém nosaltres.

Escena IX

Sr. Batista: Me trovo bé, però malament. No dieu que voleu veure la dòna? Doncs ja vos ho he dit: és alli dintre. (El Sr. Farnell i Dª Tulia entren al quarto.) Dònes!… No sé per què n’hi té d’haver de dònes!… No son més que un destorp les dònes!… I casa-t’hi, i manten-les, i guarda-les tant si vols com no!… Si un negoci no’t va bé, el deixes; si la roba se’t fa vella, la deixes; i si la dòna se’t fa vella, l’has d’aguantar i mantenir-la, i per saldo que s’hagi tornat, tens de rosegar-ne els òssos!

Sr. Batista: Aquesta és una escepció… D’aquesta se’n va perdre’l motllo.

Batistet: Al reves. Li vui tant bé i l’estimo tant, que vaig a demanar-li una cosa, que pot ser el sorpendrà de moment, però com que vostè es un home enraonat i m’aprecia, i l’aprecia an ella, crec que aviat se’n farà carrec.

Sr. Batista: Doncs vas tan equivocat, que no sols te contrariaré, sino que no’t permetré que t’hi casis.

Sr. Batista: Ja he dit tot lo que tenia que dir!… Que a mi no’m ve bé que’s casi. Que no vui que’s mogui. Ho entens? Vols que t’ho diga més clar? Que’t penses que me l’he posada a casa per ensenyar-la, per vestir-la, per montar-la com un pom de flors, perquè vinga un qualsevol, tu; i la demani, i se l’emporti?

Sr. Batista: N’hi faig, o no n’hi faig. És cosa meva, i la casaré… quan siga hora, am qui l’hagi de casar… Jo la vaig anar a buscar… doncs és meva.

Sr. Batista: Tu?… I qui ets tu, per casar-te?… Què tens?… Quant vals?… Am què contes pera fer feliç a la Mariagna?

Batistet: Vostè ho sap, lo meteix que jo. Tinc el meu sou. Tinc el dels papás… Lo que vostè dóna a la noia.

Sr. Batista: Si fins se pot rascar una firma, com no’s pot perdre una paraula?… ja veig que això’t fa mal efecte…

Batistet: Ni me’n fa, ni me’n deixa de fer… Ja estic aveçat a tot!… Però, consti que no dotar-la, és abandonar a la Mariagna.

Sr. Batista: Benèit!… Perquè no vui abandonar-la, no la doto!… Ja! Ja!… No vui donar-li lo dels… nebots!… No diuen que n’hi ha de generosos?… Doncs vui veure qui se l’endú de franc… Me sembla que no’t convé, veritat?

(El Sr. Batista el mira sortir, somrient. Després obra la caixa, i’s mira’ls bitllets extasiat.)

Escena X

Sr. Batista: No’n vui, te dic… Ja saps que’t tinc donada ordre que quan me vegis a la caixa, te’n vagis!… Primer és la caixa que tu.

Mariagna: Padrí!… Què té?… Què té am la pobra mare?… Per què la maltracta d’aquêt modo?

Mariagna: No, perquè jo tinc fam de veure carinyo aprop meu!… Conti els anys que vaig passar entre aquelles parets tan fredes, sense que ningú s’abracés, que’s besés, que’m dongués aquell caliu de bondat que dóna’l veure la gent que s’estimen!… Jo’n tinc necessitat, creguim, de veure algú que s’abraça!

Sr. Batista: Prou que t’he entès, però d’ella no me’n parlis. T’ho mano!

Sr. Batista: (apropant-se-li) No la puc veure!… No hi puc fer més!. Me fa nosa!… La voldria treure de casa!

Sr. Batista: Si, la voldria treure de casa!… I com que no sé com treure-la, com més bona és, mes me desespera!

Mariagna: (amb energia) Padrí: si jo sapigués que’l meu carinyo, li té de pendre’l qu’és ben seu, ja sap que li estic agraïda, però me’n tornaria allà ont era!

Sr. Batista: (espantat) No!… Això no ho facis!… Això no més ho dius per dir, veritat?

Mariagna: No ho faré, perquè’m fa pena!… Que me’n vol fer vostè de pena?

Sr. Batista: A mi’m diuen mesquí, però no ho soc!… Que no és veritat que no ho soc?… Que has obert mai la boca per demanar-me alguna cosa que no hagi obert el portamonedes?… Que no ho veus qu’estic encegat per tu?

Sr. Batista: Però d’un modo diferent. Jo’m perdria per tu, i tu no’t perdries per mi!

Mariagna: Però i per què’ns tenim de perdre?… (acariciant-lo.) Jo lo que vui és que vostè cambii, padrí meu!… I cambiarà, veritat?… Veritat que d’aqui endevant serà un altre, i la tractarà bé a la mare, i que no la renyarà més?

Sr. Batista: Per totes dugues, però per tu… Escolta-m. Escolta-m, Mariagna Jo no havia estimat mai a ningú. Tal com te dic, ningú!… No més pensava en fer diners, en fer diners, en enriquir-me. Quan seràs ric, sempre’m deia, podràs estimar a la que triis. Tot-hom te voldrà, tot serà teu; podràs anar an el mercat del món aon se ven l’estimació, i pendre la que t’agradi. Ara ho soc de ric, ho soc molt, molt més de lo que tot-hom se pensa; però la joventut me passa i soc avaro del temps, perquè’m dic a mi meteix: “Si no cuites, ja serà tart, i no’t valdrà’l ser ric”, i quan penso qu’és la meva dòna la que’m priva d’escullir, m’empenyaria l’ànima an el diable i an ella la trinxaria!

Sr. Batista: Al contrari! Si t’estimo més que mai! Si’t vui més que mai! Si aquêts quaranta anys de fer diners els donaria tots, tots per tu!

Sr. Batista: No. L’agraiment que tu vols dir, l’estimen els pares. Ells si, però jo no ho sóc el teu pare!

Sr. Batista: Calla, et dic, i vina. Vina aqui! (agafant-la per la ma i fent-la seguir.) Vina i no tinguis por. Vina (obra la caixa) i mira! (traient paquets.) Veus això? és or! Mira-l bé qu’és or! i tot serà per tu quan me mori, si m’escoltes i’m segueixes!

Mariagna: Padrí! fa estona que sospito, i fujo de la sospita com si’m perseguis una serp! Encare hi és a temps! No acabi de dir lo que vol dir-me!

Sr. Batista: Mira-l, et dic. Això que llueix són vestits, són cotxes, són joies, són teatres, són enveja dels que no’n tenen, són celos de les altres dònes, és la consideració del món! Amb aquesta lluentor podràs tenir lo que vulguis!

Sr. Batista: Et portaré fòra de casa… Ens en anirém!… Ens quedarém… Lo que’t sembli! Faré tot lo que’m demanis. Què hi dius? Contesta-m!

Mariagna: Que’m fa horror! Que’m fa repugnancia! i que més que res… em fa tristesa! (plorant.) Cóm me podré estar aqui, d’aqui endevant, després de tanta maldat?

Sr. Batista: Però si jo no’n puc tenir d’altre! Si estic lligat per tenir-ne d’altre! Si faria un crim per deslligar-me! Escolta-m! Escolta-m, Mariagna! (va per agafar-li la mà.)

Mariagna: Aparti-s de mi, li dic. Desde ara ja no té dret a tocar-me-la mai més la mà! La seva pell em repugna!

Sr. Batista: Seràs meva! Ho seràs! De què m’hauria servit escanyar tants pobres miserables i espremer tantes fortunes, si no t’hagués de tenir? Tirar-te un munt de victimes als peus perquè tu les trepitjessis?

Sr. Batista: Ets esclava! ets dòna, ets meva, i tindràs que cedir! No trobaràs qui’t defensi!

Sr. Batista: Ja! Ja! Ja! Aquêt si que ni per virtut. Que no veus qu’és el meu deixeble?

Escena XI

Mariagna: He dit… que pensaria… i he pensat… i aquella paraula que’m demanes, te la dono… ens prometerem quan vulguis.

Mariagna: Mateu-me, Déu meu! Mateu-me tots d’una vegada, qu’al menos em tindreu compassió!

Mariagna: Què puc fer més que plorar? Què pot fer una infeliç com jo, si no tinc res més que llàgrimes! Em vui morir!

Mariagna: Una infamia! Que’l seu fill és un malvat! I’l senyor Batista un malvat! i tots! tots són uns malvats!

Mariagna: Què m’ha fet? Ni’s pot dir lo que m’ha fet. És tan horrorós lo que m’han fet, que taca’ls llabis no més de dir-ho!

Mariagna: Si, totes sortim de mala índole! perquè’ns hi tracten am mala índole! O ens guarden per pietat, o volen enlluernar-nos amb or!

Mariagna: Amb or! I jo no’n vui d’or! Vui carinyo! Vui això que no he trobat mai! Això que no’m varen deixar an el torn, al llençarm-hi com una nosa!

Mariagna: I a qui he d’estimar si no puc! Si encare no vaig per abraçar, em trobo que abraço a cossos morts! Això és pitjor que l’inclusa! Alli s’és un farcell que’s deixa. Aqui un farcell que s’aprofita!

Mariagna: A casa! A la Misericordia! A no esperar res, a resar! A acostar-nos les unes a les altres, com els aucells a la gavia!

Mariagna: Alli sempre’s té dret d’anar-hi. Alli és com el fossar de la vida!

Dª Tulia: Deixeu-la, si és el seu gust. Si vol ser esclava, ella és ben lliure!

Mariagna: (mirant fixo an en Rafel i arrancant un gran plor) No! No! Ja no goso! Em quedo! (se’n va poc a poc cap al quarto, dient:) Em quedo! Em quedo!

Acte tercer

(Una sala-despatx, amoblada am cert luxo, però de mal gust. Al fons la porta d’entrar i una finestra; la de les habitacions a un costat, i a l’altre la de l’escriptori. Un piano, dos candelabres am varies espelmes, sobre un tocador, i al mig del pany de paret, la caixa.)

Escena I

(El Sr. Batista’s passeja amunt i avall. En Batistet està dret al devant de la porta de l’escriptori.)

Sr. Batista: Escriure un volant a la societat de “seguros sobre la paternitat” dient que avui no podré presidir. Renovar aquells pagarés… i dir-me els cambis d’aquesta tarde.

Sr. Batista: Escolta. Escolta. Me sembla que no podràn pas criticar-me els teus pares, després de lo que he fet per ells!

Sr. Batista: Comprar els credits, al trenta per cent!… Que n’hi hauria gaires que ho haguessen fet, i això que’m feu passar per tacany!

Sr. Batista: Però mentrestant jo’ls he obert crédit, i en comptes d’anar a la presó, com hauria hagut d’anar, ara serà ben rebut per tot arreu, i si li hagues donat per la política, podria ser concejal, tot lo que volgués. Que’l que vol ser home públic, am tal de no tenir acreedors, pot ser tan públic com vulgui. La vida privada no conta.

Sr. Batista: bueno. Els seguros. Els accionistes, i aquells vint duros de la viuda.

Escena II

Sr. Pepet: Jo meteix. Jo, que encara no soc mort per descuit; però no es que no tingui merits per morir-me!

Sr. Pepet: No s’alarmi, que no es res d’això!… Puc seure, senyor Batista?

Sr. Pepet: Doncs tinc, lo que ja’m temia. Tinc que tinc massa anys per estar en vaga; que la meva edat vol trevall; que per tot-arreu aon vaig a cercar-ne, diuen que no’m volen pel meu bé, i que de tant volguer-me bé, ’m mataràn pel meu bé, si vostè no’m compadeix, i no’m deixa tornar al trevall.

Sr. Pepet: Esperis, que ja li agradaràn els tractes. Ho he provat tot per no fer res, tot!… Però’n soc tant de tenedor, que fins quan sóc en un passeig, per exercir de vagancia, d’instint, el braç me va sol, i am la punta del bastó, faig teneduria a la sorra! Tot ho he provat inutilment. Els bancs dels passeigs els trovarà grocs de rapè, del que hi he anat escampant, seient-hi. Dels claustres de la Catedral ja me’n treuen. Ja semblo un sant corcat de la casa; i en quant a això de veure pujar obres públiques, las he anat veient pujar totes com si’m pujessen una casa. Aprop d’allà on visc feien un pont i fins m’hi portava una cadira. En fi, que’m migro, que’m consumeixo, i com que no tinc res que fer, tot el dia penso en la mort i encara que la vulgui… la temo!

Sr. Batista: (qu’ha anat tapant-se taques de la levita, am tinta) bueno, què vol dir am tot això?

Sr. Pepet: Vui dir, que li demano un favor. Que’m deixi portar els llibres de franc. Encara que no més sigui el Major!… Aquell Major!… I li portaré amb igual voluntat que si fos el meu fill major, com si fos el meu hereu!… I trevallaré com avans fins que caigui de vellesa a sota les planes del llibre!

Sr. Batista: Calmi-s, home, calmi-s, i quedi-s. Qui és capàç de negar-li res am la forma que ho demana.

Sr. Batista: Sobre tot… que no ho serà de franc. Pensaré am vostè an el testament.

Sr. Batista: Vostè és home de confiança, i ja que se’m presenta tan… noble, li confiaré el llibre-inventari. Ja veu, el llibre-inventari, que no l’he confiat mai a ningú! (am veu baixa.) Veurà que la casa ha pujat, ha pujat més de lo que vostè’s pensa!… Jo estimo els diners, veritat? Doncs encara més ells ane mi!

Sr. Batista: Al principi els tenia d’arrencar de les entranyes d’alli on fossin. Doncs ara… ara venen sols!… Sembla que’ls altres els reclamin, i van venint, venint al parany, i que quan hi son, ah, quan hi son!… Li juro que no se’n escapen!

Sr. Batista: Torçada de secret, i a la fosca!… Però, això si, anant modestament com vaig, soc president de cent caixes, conceller de molts ferrocarrils, de tot, de tot lo que vulgui ja soc! Me volen la firma, senyor Pepet. Si els hi enviés a mi meteix, pot-ser me farien mala cara; però si els hi envio la firma, la guarden a l’escaparata comercial, com qui guarda una reliquia.

Sr. Pepet: Si vostè’s queixa, ai, senyor! què tindria de fer jo, pobre tenedor de mi! Vell, am tots els fills escampats, també per això de fer fortuna!… Pobre!… Viudo!

Sr. Batista: Vol dir ser lliure, senyor Pepet!… Vol dir treure-s els destorbs! Aquells destorbs que hi ha a la vida, que tiren tots els plans per terra!

Sr. Batista: Si; la meva dòna encara és viva. No és que conti per res a la meva vida, però ja ho sap que’m destorba, i jo, no soc capàç de fer-li cap mal, però voldria…

Sr. Batista: Voldria… que ja qu’està malalta… no ho sé lo que voldria; però’l cas és que’m destorba! Que no puc obtenir, mentres visca, lo que voldria obtenir, i que vui, costi lo que costi, an ella!

Sr. Batista: La vui!… No s’ho pot figurar com la vui!… La vol el meu cos, la meva ambició; la meva sang; els ulls que se me’n van derrera d’ella, els llavis que se m’hi apropen, tot jo! Tota la joventut qu’he estalviat, que se m’encen com una flama!

Sr. Batista: I la tindré!… I serà meva!… I no li valdrà la virtut, aquella virtut que’ls hi prediquen an aquestes cases de miseria!… La tinc setiada per soletat, per despreci, pels parents!… Fins per fam la setiaré, si convé!… I comparant la seva pobreça am lo que podria tenir!… Caurà, vaia si caurà! L’or seria una cosa inutil, si no fes aquêt miracle! i l’or els fa tots els miracles!

Sr. Batista: Tot li donaria!… De moment, tot!… Després, estàn serè… pot-ser li tornaria a pendre. (se sent parlar an el corredor.) Però ara… el secret!

Sr. Pepet: No tingui por, senyor Batista. Li anava a dir que soc un panteon, però és massa per mi. Soc un ninxo.

Escena III

Lola: Venim a dar-li una sorpresa. Una sorpresa que no li haviem volgut dir, perquè encara no era cosa certa.

Lola: Soc promesa, i venim a presentar-li el novio. Ai, tío, estic molt contenta! Juan! Juan! Aqui li presento en Juan de Penya!… El meu tío!

Sr. Batista: Per… res. Però quan l’he vist entrar, vos ho confesso, em creia que venia… per negoci.

Sr. Juliá: Sòrt per tots. Perquè no sent un desconegut, el podras guiar i protegir!

Penya: Si, dòna. Sempre m’ha tingut molt interès. Un interès molt crescut. Que no es aixis, senyor Batista?

Penya: Jo, no!… Jo mai puc perdre!… D’aquells tractes n’han vingut els altres, i si no arriven a ser… els seus concells, no’m caso!

Sr. Juliá: Nosaltres no hi entenem am comerç, però ells am mitges paraules s’entenen!

Penya: Ara ja he fet la joventut!… Ara’l papá ’m fa fabricant. M’ha donat una de les fàbriques i m’ha dit: “Té, noi, aqui la tens!… Que trevalli!”

Penya: Jo, a fer de casat; l’automovil, el cassino, el cavall i distreure-m tot lo que pugui. Me penso que’m portaré bé.

Lola: I jo també m’hi portaré bé, si Déu ho vol! Havem pensat arreglar-me pis!… Quin pis!… Un quarto blau, un de groc, un de morat!

Lola: El menjador, modern estil; cadires, taula, bufets, tot una cargolamenta. Després bany, banyera de matrimoni, i tindrem un criat a la porta que no farà més que obrir i tancar.

Lola: I els vestits! Jo ja voldria ser casada no més que per posar-me’ls vestits.

Penya: Per què?… Perquè’ns gastem els diners?… El que’n té, bé té de gastar-los. Que no trova que tinc raô, papá?

Penya: Perdoni, senyor Batista; però no veu que si no’ls gasta vostè, els hi gastaran els hereus?

Penya: Els que siguin!… Tots son iguals!… Si fos jo, els hi juro que’n faria feina.

Penya: Ja li pot tenir de present. A mi tots els diners que’m deixessin, si fos, no poguent-los gastar, els tornaria al difunt.

Sr. Batista: Doncs, sàpiga, jove, que’l difunt, que també podria ser jo, no pensa del meteix modo!

Sr. Batista: Ja havem parlat prou, i fins massa. Trevallar tota la vida perquè després els escampin! Això, que’ls escampin! qu’és lo que’m fa més fredat! Si al menos els llensessin d’un cop, tots d’un cop, hi hauria algú que’ls reculliria i podria montar un’altre casa! Però tirar-los per aqui i per allà, i repartir-los per tot-hom. Vaja, aneu! Aneu-vos-en del meu devant, que fins em fa horror de pensar-ho!

Sr. Batista: Si voleu veure la tia, és dintre. Jo me’n vaig perquè’m feriria.

Escena IV

Sr. Juliá: I que m’haveu fet patir, criatures! Que no veieu qu’és un egoista, i que sentint les vostres idees ens tirarà a tots al carrer!

Penya: Que’s pensa qu’he fet una planxa! Si’l conec més que vostè, perquè’l conec per experiencia! però m’agrada fer-lo rabiar. Ja! Ja! Avui cambiarà’l testament!

Penya: No hi fa res. Si encare viurà cinquanta anys aquêt tio. Amb els homes d’aquesta mena, un fa lo que vol tota la vida, i aixis que veu que van a morir, però de serio, un s’arrepenteix amb un quart. Ell firma’l derrer, i ja està. El derrer és sempre’l que conta!

Penya: No ho ha de ser! Si jo he nascut per fill de familia! D’això d’heredar en sé la prima! Veu qu’és l’unica feina que tinc!

Lola: Ademés, papà, a qui vol que ho deixi? Al principi ens vam alarmar am la Mariagna… però ara, ja ho veu: fins la fa servir de cambrera!

Lola: Tens raô que no t’ho haviem dit! No és ningú! la pobre! Una infeliç de l’Hospici que va adoptar… perquè si. Per acontentar la seva dòna.

Lola: I ara! Jo no li he dit mai! Déu me’n guard! Si li pogués dir no més a soles, encare, però no veus que m’ho diria ella a mi, i m’ho diria devant de la gent! I quina vergonya que’m daria!

Escena V

Lola: (amb aire de protecció mofeta) Si és molt aixerida la Mariagna! Tal com la veus, sap tocar el piano, sap de dibuix, i si convé sap espolsar els mobles. Que’t penses qu’és poc instruida? Si hagués pogut anar en bons col·legis, aixis com ha hagut d’anar aont ha anat, avui com avui, ben vestida, s’hauria pogut fer am lo mellor!

Lola: I jo a totes les meves amigues! Perquè jo l’estimo molt! Molt l’estimo!

Lola: Es qu’és veritat que l’estimo. Encare que una no volgués, acaba per encarinyar-se!

Lola: Mira. Si l’haguessis vista vestida de senyoreta, semblava d’una bona casa.

Mariagna: Bueno. Ja m’han ensenyat prou? Si’m volen tenir compassió, tinguin-me: estàn en el seu dret! però tinguin la delicadesa, al menos, de no demostrar-ho!

Lola: Aném, que no he vist mai criatura més esquerpa. Si no la tracto am mimo… l’aborreixo; i si la tracto am carinyo, s’enfada. No sé cóm s’han de tractar certes noies.

(El Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya entren a les habitacions. La Mariagna continua arreglant la sala.)

Escena VI

Batistet: Tots te’l farem aplacar! Que no veus que amb el teu genit t’has fet aborrir de tot-hom?

Mariagna: Doncs, deixa-m!… Deixeu-me estar tots!… Si no vos demano res més!… Aborriu-me, però deixeu-me!

Mariagna: Si en Rafel fos el meu novio, al menos no faria com tu! No voldria comprar-me com tu! No’m regatejaria com un moble!

Batistet: Si volgués, dius!… Que vol tens de dir!… Que’t penses que vinc de Babia? Que no comprens que jo ho veig tot i no dic res al tío Batista, perquè tambe’t vui protegir?… Fent els ulls grossos, com ara faig, te dono a tu per la banda, i nosaltres no hi perdrem gran cosa!

Mariagna: Deixa-m, te dic! Deixa-m en pau, que jo no he nascut per tanta infamia!

Batistet: (entrant al despatx) Ella li dirà, que jo no’m puc entretenir am bestieses!

Escena VII

Dª Tulia: És dir que ja hi tornem a ser!… Quin dia! Quin dia, Senyor, més fatal, el que vas entrar an aquesta casa!

Dª Tulia: Si ets tu que has portat la guerra!… Si aquesta casa, avans d’entrar tu, que aixis Nostre Senyor t’hagués aturat, era una verdadera baça d’oli!… Si tots anavem a la una!… Ves si no hauries fet mellor de no moure-t d’alli ont eres!

Dª Tulia: Ja ho diré jo, perquè no te’n vas anar aquell dia! Perquè al veure que’l nostre noi se t’escapava dels dits, ja volies fugir, de moment, però després vas reflexionar, i vas dir-te a tu meteixa: No queda’l padrí Batista? Doncs el padrí Batista… etzétera.

Mariagna: Jesus del Cel!… Digui què vol dir aquesta nova infamia! Digui! Què pensa de mi? Cuiti! Què pensa!

Dª Tulia: No penso mal, ni penso bé. Però sé que tu devias dir-te: El tío Batista, és vell; la tia, no conta; doncs anem-li donant esperances! Fins fa vergonya de dir-ho!… Saps que fas tu? No saps que fas? Fer passar an en Batista am raons, vet-ho-aqui! Al menos l’estimessis d’un cop, que pot-ser veien-te com ets, acabaria per avorrir-te!

Mariagna: Mare! Mare!… Vagi-sen! Vagin i no’m tentin més a fer mal!… Per lo que encara puguin estimar, els ho prego!… Els ho pregaré de genolls!… Deixin-me sola!… No’m matin!

Dª Tulia: Si, deixeu-la estar, pobreta! Ets tu la que te’n tens d’anar! Ussurpadora! Sobrevinguda! Inclusera!

Mariagna: Mare!… Vui parlar am vostè!… Digui-m an aquesta gent que surtin, que tinc de parlar am vostè!

Mariagna: Si encara tenen rel·ligió i tenen de condemnar-se, surtin!… Demano confessió am la mare!

Sr. Farnell: (a Dª Tulia) Anem! Anem, te diuen!… No precipitem les coses! (Dª Tulia i Sr. Farnell entren a les habitacions.)

Escena VIII

Mariagna: Mare, digui-m una cosa! Diguime-la am tot el cor! Com si tingues a Jesus al devant! Digui-m si sospita de mi! Si té algun dupte de mi! Si hi ha res a la meva vida que pugui intranquilisar-la!

Caterina: Si!… Jo no hauria gosat dir res!… Fa vuit anys que callo i no hauria parlat mai! Però’m demanes que contesti, com si estigues al devant de Jesus, i que he de dir sino la veritat? Dupto, no sé de què dupto, però dupto!

Caterina: Me faràs plorar!… Ploraré!… Si, filla, ploraré!… Però duptaré!

Caterina: Sento qu’en Batista ja no és meu! Que se me’n va, que ja és com si jo no hi fos, i que ja no conto per res, ni per demanar-me tila!… Al començament de ser casats, un dia fins me va pegar!… Vaig plorar, molt vaig plorar!… Però, tot plorant, pensava: “Et vol, t’estima aquest home!” Després me va tractar com un gos; ja ho saps tu; però quan m’havia lligat, me dava pa, m’amanyagava, per pena; me rebia darrera la porta, i ara… ni ho sap que hi sigui!… Després me va tenir odi, m’hauria llensat… i are, ni això; ni odi’m té. Res… Res!… Se veu que desitja que’m mori!… Però ni això’m diu! Res no’m diu!… Me deixaria morir qualsevol hora, sense ni donar-me les gracies!

Caterina: Si; perquè de tu se’n adona!… Ne diu mal. Ne diu bé!… Te compraria lo que volguessis, i’t pegaria, si gosés!… Jo l’estimo an en Batista!… Tal com és i tot, l’estimo!… Que’m deixi morir, ja que no’m vol, que ja moriré com ell desitja!… Moriré llepant-li la mà!

Caterina: (anant-sen a les habitacions) M’has dit que jurés!… Doncs no ho sé!… T’estimo! T’estimo, sigues com sigues!

Escena IX

Mariagna: No ho vui!… No ho vui!… Senyor Pepet, vostè és l’unic! Intercedeixi per mi!… Salvi-m, salvi-m!

Sr. Pepet: Ningú’m creuria, filla meva!… L’home que no cobra, no és ningú! Ja ni’m renyen! Ja no soc un home! Ja no soc més que un pobre home! I soc vell, molt vell, i tu ets jove!… L’unic que’t puc donar és lo que no tinc, esperança! Res més que un rajet d’esperança!… Vaja, no ploris, que no t’està bé el plorar!… (plorant) Jo mai he plorat!… No fa home!

Sr. Pepet: Ja vaig! (aixugant-se les llàgrimes.) Que un no tingui ni temps d’entretenir-se an aquestes cases de banca!

Escena X

Rafel: (entrant molt alegre) Ja hi tornem a ser? Quan jo dic que això és un regadiu de llàgrimes!

Mariagna: (plorant) Que no’m deixen viure! Que’m maltracten! M’insulten! Dupten de mi, i jo ja no puc més! Figura-t que’m tenen per una perduda! per un no res! Que pensen de mi lo més dolent, lo més baix que puguis creure, i que fins parlant em punxen com si parlessin amb agulles. Quina sort que hagis vingut!

Rafel: Doncs, demanant-li. Com siga! Tu ho vols, jo també; doncs, per aquêt pas de casarse no’s necessita altre cosa: dos que’s vulguin, un capellà que beneexi, i jo beneïr al capellà que t’hagi fet meva per sempre!

Rafel: Deixa-ho per mi, si podrà ser. Jo dic les coses en broma, però no les hi faig en broma. I no perdem el temps en coses pràctiques, que fa persona de seny, i no està bé casarse am seny! (prenent una posició com si l’haguessin de retratar.) Mira-m! Mira-m bé!

Rafel: Vaja, tu no sabràs mai de dibuix! No’m notes un aire de capitalista? d’home reposat? és dir: de diners?

Rafel: Doncs, sàpigues que d’avui endevant sóc un altre. Tinc posició social. Tinc contracte per vendre tots els dibuixos que faci; tinc periodics que me’n demanen: que me’n demanen i que me’ls paguen; he cobrat una cosa que’n diuen censos, que no sabia que’ls tingués; i tinc tants bitllets de Banc al seno de la cartera, i fins cartera tinc, que si’l tio me’ls vejés em creuria un home de mèrit.

Rafel: I tenint tot això que tinc i tenin-te a tu, i estant glatint per estimar-te, com si’m tinguessin lligat d’una pata, voldries que’m quedés solter?

Rafel: Jo dono poques sorpreses, però altes. Vui dir que’l pis es alt, aixó si: enlaire! enlaire com el somni d’un poeta. Hi ha sala contemplació, quarto de carinyo, i per tot, lloc per estimar-nos! Al devant hi tindrem un terrat am flors, gran com aquesta taula-escriptori, pero com que les flors hi estàn estretes, s’estimen més i són més hermoses. A derrera hi ha un niu d’aucells sense ferme-n pagar més lloguer; fins aucells en llibertat tindrem! que t’esperen per coneixe-t! i de frente hi ha un balcó que no més s’hi veu surtir el sol. Mai el veurem pondre an aquell pis: és com els antics dominios d’Espanya!

Rafel: Ah! I ja he comprat mobles, mobles nous! no com aquêts que són barniçats de llàgrimes!

Rafel: De tot! Em sembla que fins en sobraràn! Caleixeres, taules, un piano vellet, però honrat, tocadors, pentinador per tu, despentinadors per mi, i tot lo de cuina, de saló, de menjador, de sala y de alcova! Quan he sigut a la botiga no tenia aturador. Fins volia comprar un breçol.

Mariagna: Que si t’estimo, vols que digui? Perquè no me’n vaig anar d’aqui, prou que ho saps! sino per tu, no més per tu, per aquella mirada que vas donar-me! que’m va deixar sense poguer moure-m! Per qui hauria aguantat tot lo qu’he aguantat sino hagués sigut per tu? I perquè he sofert tantes tristeses si no m’haguessis dut l’esperança? Quan era a la Casa, contaven un qüento de por. Per tot era negre, per tot arreu sortien llops i bruixes, però al cap-de-vall de la negró sempre s’hi veia un llumet. Saps de qui’m ve a mi la claror?

Rafel: I que no m’apagaré mai! perquè saps aquells duptes que t’havia dit que tenia? Doncs, ja se’n han anat per sempre. Ara sé tres coses del cert: que’t puc fer feliç, que t’estimaré tota la vida, i qu’ets l’unica dòna que sàpiga que no té caricatura! Entre l’expressió que tens i la que’t trobo, ni ha per fer pedre el cap a un sant, i jo no ho sóc, conta si me’n hauràs fet d’estrago!

Rafel: Que no ho saps que no puc estimar a ningú més, i qu’encare que volgués no podria? Que no ho veus que m’he avesat a la claror dels teus ulls, i a les fosques no podria dibuixar? A dintre un globo, et vui tenir! però, això si, cada moment trencant el vidre per poguer-te fer un petó als llabis!

Rafel: Ja ho sé jo lo que passarà. A les bones, ens casarem aviat, i a les males… desseguida. Lo que sé és qu’estic decidit, qu’ens volem, i tot lo demés són paraules!

Rafel: T’ho torno a repetir, paraules!… No faltaria més que aquêts brétols, que no t’han sapigut fer feliç, privessin que jo te’n fes!… Que un senyor que t’ha fet de pare, perquè no t’ha pogut fer d’altra cosa, are’m volgues fer a mi de sogre?… No trigaré gaire a esplicar-li!

Rafel: Tinc qui’t guardarà, i’l primer que’t guardarà seré jo!… Que no tens confiança en mi?

Rafel: Escolta lo que’t vaig a dir. Si desde’l Cel, la meva mare, que hi és per bona i per santa, i la teva que també hi deu ser, per trista i per desgraciada, veuen com me porto am tu, l’una somriurà de véurens i l’altra plorarà de mirar-nos!… Me sembla que’m fas parlar en serio.

Rafel: Doncs les coses enllestir-les. Vinga paper o llapis i comencém la batalla! (anant a la porta del despatx.) Padrí! Padrí! Vingui!

Escena XI

Rafel: Li demanèm consentiment, per cumplir, si ens el dóna li donarém les gracies, i si no… també’ns casarém!

Sr. Batista: Llamp del Cel!… I parleu de serio!… Tu!… Tu casar-te am la Mariagna!… Bah! Es necessita ser imbécil no més per imaginar-ho!

Rafel: No cridi i parlèm! Dongui-ns el permís a les bones, o sino’l pendrèm a les males!

Sr. Batista: Primer s’enfonzaria’l Cel, perdria tot lo que tinc, llençaria l’or pel balcó, avans de deixar-vos casar!

Rafel: Doncs ja’ls pot començar a llençar, perquè portèm un xic de preça!

Sr. Batista: Però si no’t pots casar!… Si ets pobre!… Si ets pobre com una rata!

Sr. Batista: Aneuvos-en! Aneuvos-en del meu devant! Aneu-sen, que’m surto de tino. Estupits!

Rafel: Ja’ns en anirém i no m’insulti, que també’n sé d’insultar, i no miraré parenteles!

Rafel: Que no ho veu que li té por? Que no veu que té terror de caure a les seves urpes? Que no veu que, per esparver que sigui, no les hi clavarà les ungles, perquè’s trovarà am les meves?… Miri que no li demano dot jo!… Que no li espero la mort jo!… Que no’l sitio com els altres!… Li demano consentiment, i res més que consentiment, i no per mi, per ella! Perquè estigui contenta ella! Dongui-l, i dongui-l aviat, perquè perdo’l temps d’estimar i’n soc usurer de carinyo!

Sr. Batista: Endur-me-la! Endur-me-la lluny d’aquí!… Aparedar-la, si convé!… Fermar-la!… Tancar-la!

Rafel: I aon la vol tancar, a la caixa?… Que no veu que s’ofegaria am l’olor dels bitllets de banc!

Sr. Batista: Cridaré als veins, als germans, a tot-hom, i’ls hi diré qu’ets un lladre!

Rafel: Doncs jo li ajudaré a cridar-los! (anant a la porta de les habitacions.) Tio! Tia! Tulia! Vinguin! (anant a la porta del despatx.) Batistet! Vina! Veniu!

Escena XII

(Els meteixos, Dª Tulia, Sr. Farnell, senyor Juliá, Lola, Joan de Penya, Batistet, Sr. Pepet i Caterina)

Rafel: Vui… Vui tenir concell de familia… per fer les coses amb ordre… Seguin o quedin-se drets… com vulguin!

Rafel: Hi ha que’l tio Batista m’ha dit lladre, perque estimo a la Mariagna i m’hi vui casar… i li demano, i com que no és seva, me l’emporto!

Rafel: Hi ha que fa molt temps que’n veig de lladres, i callo; que veig infamies i baixeses i maldats, i’m callo; que veig jugar a la mort, i callo!… I callo!… I ja he callat prou!… Ja se m’ha acabat l’ironia! L’ironia no més serveix per despreciar rient. Però vostès no fan riure. Fan fastic!

Rafel: Per tots plegats! Que son uns cucs d’usurers! Caçadors furtius de diner! Enterra-honres! Sepulturers de tot lo noble, i butxins de tota hermosura!

Rafel: No a una gent honrada, a vostès!… A vostès, que no han mort oficialment, però que van matant de mica en mica! que si han de robar, roban am códic! que’s titulen bona gent, perquè no han estat processats!… Aont és aquesta justicia!… Al que no li troven cedula, l’agafen per sospitós, i al que no li troven conciencia, encara’l saluden i respecten!

Sr. Batista: O estàs boig, o t’haurem d’escurçar la llengua!… Què t’havem fet, digues, qu’hem fet, perdut?

Rafel: No!… El nom honra, quan ho és un nom; però’l seu no es un nom: és una rúbrica! una taca!… Un nom que va mullat am llàgrimes! un nom que si’m vingués de vostè, ja me l’hauria borrat am benzina!

Rafel: Ja! Ja!… Aixís! Aixís!… Are esbravin-se vostès, que jo ja’m trovo descansat!… Mariagna, anèm!

Sr. Batista: (corrent a agafar a Mariagna) No te l’enduràs!… Veniu!… Detureu-los!

Rafel: Ja! Ja!… No cridi als lladres!… Que no veu que aquí hi ha roba estesa?… A qui agafaràn, si venen?

Acte quart

Escena I

(El Sr. Batista està sentat en un sillò, embolicat de peus amb una manta, prop de la caixa, devant de la taula-escriptori. Talla cupons. Dª Tulia seu aprou seu, fent ganxet, y Lola és a la finestra.)

Sr. Batista: Deixeu-vos de controversies!… Tanqueu o obriu!… Com volgueu!… Però sense raons. Me fan més mal les raons que l’aire!

Lola: Si és ella!… Per mi no’n tindriem mai de raons. És puntillosa, si senyor!… O sinó, aquí ho té am les mostaces. No’m tocava posar-les-hi jo les mostaces?

Sr. Batista: Però que vos penseu que me’n haveu de posar cada dia, per donar-vos gust a vosaltres?

Dª Tulia: Que no ho veus que ho fem perquè no trovis a faltar la dòna, tonto.

Lola: Aquella si que no va donar molesties. Mira que trovar-la morta als peus del llit. No sé de què devia morir.

Dª Tulia: No’n vol el senyor de caldo, i si en vol, ja li donarem nosaltres! El teu lloc no és aquí!

Sr. Batista: A mi no’m mana ningú!… I ja li podeu dir an aquêt metge que no s’acosti més aquí casa! Qu’estic mal, però no tant sovint com ell vé!

Sr. Batista: Ja m’hi posaré, sense ell. La gota, la gota, i no se sap sortir de la gota! De gota en gota, s’ompla la bóta, i ja’n tinc prou de gotes de duro!

Dª Tulia: És veritat. Valen més els nostres cuidados que totes les drogues del món!

Sr. Batista: Doncs no m’amoineu am raons. El metge del duro i la gota, diu que tinc de tenir quietut!

Sr. Batista: Dels cupons ne dius paperets, beneita!… Això és la sega del rentista!… L’anyada!… El camp de blat o de fajol, enten-ho! Mira te’ls, que són bonics! Tots tan iguals. Tan llustrosos! Arrenglerats com un exércit, de sis en sis de frente! No hi ha cap paisatge al món tan hermós com aquestes fulles!… Veieu, això es el meu rosari. (contant.) Vuit, nou, dèu, alabat sia Déu, i cada pilot de cinquanta, pater, fillius et espiritu sancto!

Sr. Batista: (cremat) De ningú!… Aneu, que tinc d’obrir la caixa!… He de comptar, i am dònes no’s pot comptar!… Ja vos cridaré cada tres hores!

(El Sr. Batista s’aixeca am dificultat, obra la caixa i hi fica les accions. El senyor Pepet, distret, surt del despatx, amb el Major sota’l braç, i va per atravessar la sala.)

Escena II

Sr. Batista: Se poden portar llibres d’esma, però no tant! Vostè ja rapapieja, senyor Pepet!

Sr. Batista: I no n’ha de ser, sant varó!… Li dono proves de confiança, que no les he donat mai a ningú, i si no li dono el sòu que’s mereix, és perquè vostè’l va refusar, i perquè’l tinc com de la familia.

Sr. Batista: No hi ha novedat a l’escriptori?… Se cobra am regularitat?… Cargoli-ls an els que’s retrassin!

Sr. Pepet: Tot va bé, senyor Batista. Estiga malalt, vui dir malalt tranquil, que tots mirèm per vostè.

Sr. Batista: Ja fan bé, perquè aquêt dolor que tinc, m’atropella!… No estic per res!… No estic per res d’aquêt món!… A quant ha quedat l’exterior?

Sr. Batista: Cuidar-mel, diu? Que no veu com me cuida tot-hom?… Quin afany! Quina abnegació! Me creuen molt mal, pobre de mi, i jo’ls ho deixo anar creient, per no treure-ls l’esperança!… Fins me volien fer confessar!… Ho sent? Confessar!… Quin mal he fet, ni de què tinc d’arrepentir-me an el món, per tenir de confessar-me?

Sr. Batista: Doncs, si jo hagués de tornar a començar, tornaria a fer lo qu’he fet. Viuré molt jo, senyor Pepet. Soc dur i agarrat a la vida! Això dels peus, pot durar molts anys, i sense poguer caminar també’s poden guanyar diners!… No són els que van a peu, els que’ls guanyen!

Sr. Batista: Si aixís com tinc el mal als peus, fos a les mans, allavores si que’m faria horror!

Sr. Batista: Res d’això… No sap per què m’horrorisa? Perquè tindria de fer poders, m’enten? Jo fiaria la meva ànima, però no la clau de la caixa!

Sr. Batista: No ho dic per vostè. Vostè no conta! Vostè no es d’aquesta vida! Vostè porta’ls llibres del viure, però no viu!

Sr. Pepet: És veritat. Jo sols camino xano-xano, per arribar a l’última plana!

Sr. Batista: Me fa por, perquè un se queda pobre, al morir! Me fa por an el moment que penso que tinc de deixar tot lo que tinc!… Que no m’ho puc endur a l’altre món!… Que si’m fiqués diners a la caixa, ’m saquejarien per treure-me’ls! Que no mirarien de robar a un mort! Que ni la calderilla’m deixarien!… Avans, an aquells temps antics, diu que’ls posaven uns quants quartos per poguer passar la barca! Avui l’hauria de passar nadant, si volgués anar a l’altra banda!

Sr. Batista: Si el sentissin aquells que’m cuiden!… No n’hi ha de coses benéfiques!

Sr. Pepet: Si, senyor; per exemple: podria deixar un capital per fer un dot a les pobres órfenes!

Sr. Batista: No me’n parli de les órfenes! El dia que dotessin les órfenes, si el dot valgués un poc la pena, hi hauria empentes per ser-ne! Fins hi hauria pares que’n viurien, fent veure que no eren pares!

Sr. Batista: Si tot-hom fos com vostè, ja ho crec! Am tot lo que tinc, seria pobre. Fòra ambició, fòra riquesa!… Però no són com vostè els altres!… Me deixarien sol, i are venen perquè tinc un imàn que’ls xucla, que’ls cega… que’ls fa tremolar els dits com a les àligues, que’ls fa afilar el bec com als voltors, que’ls fa ser lladres am modos…

Sr. Batista: Vindràn! Quan s’hagin abraçat prou, vindràn! Se cansaràn de volar i vindràn a caure al parany! (Se senten converses a fòra.) No sent? No sent com ja van venint?… Senten flaire de bitllet de banc i’s van apropant a la taula!

Escena III

(Els meteixos, Sr.Juliá i Joan de Penya, i després Sr. Farnell, Batistet i Dª Tulia)

Sr. Juliá: Dispensa-m, Batista, que no t’hagi vingut a veure fa dos dies, però ja sabia que anaves bé, per la noia i pels diaris.

Sr. Juliá: I no’n tenen de parlar! El Clamor de la banca va portar-ho i tots els demés ho copien! Encare que tu no vulguis ser-ho, ets una persona important, i és més: ens dones importancia a tots. L’aureola del teu nom ens arriba fins a nosaltres!

Penya: Jo, ja ho sap perquè no he vingut. Tinc un altre tio malalt i el vetllo, però es cosa de vuit dies, pobret! Aviat estaré per vostè!

Penya: Oh, ho passem molt bé! Ens reunim tres o quatre amics i juguem al bacarat!

Penya: Cah! Aficionats voluntaris! Tant els hi és allí com al cassino! Si el malalt dorm, anem jugant, i si no, despertem al metge i ens en anem a dormir nosaltres! Amb això, ja ho sap! Ja vindrem!

Sr. Batista: El teu home, que no respecta a ningú Que no veu qu’estic de mal humor! Qu’estic mal! Qu’estic molt mal!

Sr. Batista: No! Tindria l’atac i el metge! Estic mal! Molt més mal de lo que creieu! D’aquesta no me’n aixeco!

Sr. Farnell: (entrant corrents) Quina alça! Quina alça a la Bolsa!… Com estàs?

Sr. Farnell: Tot puja! Una bogeria! Exterior, tres per cent, accions, tot! Tots els valors se’n van enlaire!

Sr. Batista: I havent-hi aquesta alça, te’n has anat i no has fet una operació? Poca solta!

Sr. Batista: Primer és la Bolsa que jo! A mi’m trovaràs a tot hora i l’alça no la trovaràs sempre!

Batistet: (sortint de la porta del despatx) Venia a dir-li que hi ha un gran moviment de cambis. Que havem de fer? Vol que comprem?

Sr. Batista: Què medecina, ni ocho cuartos! La millor medecina és l’alça! (anant tan depressa com pot cap al despatx.) L’alça! L’alça!

Escena IV

Dª Tulia: No és que jo li desitgi la mort, però una no sap mai a què atenir-se.

Dª Tulia: I per què tenen de ser parts iguals? Que no es primer el noi que la Lola?

(Tots callen en sec al entrar el senyor Batista, acompanyat del senyor Pepet i Batistet.)

Escena V

Sr. Batista: No puc! Estic mal! No m’ho creia, però estic mal! Em falta no sé què! em falta vida! Em sento un pés a les cames com si les tingués forrades de plom. Em trobo com buit. No sé què’m falta!

Sr. Pepet: (entrant corrents) Senyor Batista! Senyor Batista! Alli fora hi ha en Rafel i la Mariagna, que diu si poden entrar.

Sr. Batista: No! Qu’entrin! Jo ho mano! Digui-ls’hi que vinguin com vinguin, qu’entrin!

Escena VI

Rafel: Déu los guard! Segurament els sorpendrà de veure-ns an aquesta casa. No m’extranya, perquè jo tampoc me’n sé avenir! I no és que’n guardi rencors ni mal recort. Res d’això! Jo no sols perdono; fins olvido.

Rafel: Per ella vinc. Per la Mariagna. Per mi sol, pot estar segur que no hauria pas vingut. Som feliços. A casa no hi passa cap nuvol; però quan miro a dins dels ulls de la que ara és la meva dòna, devegades hi veig una boira, i no n’hi vui veure cap de boira.

Mariagna: Sabia que vostè estava malalt. Sabia que si eram feliços a vostè ho deviam, i la tristor del remordiment de no creure-ns agrahits, era la meva unica pena.

Mariagna: Venim a dû una corona a la memoria que guardèm d’aquella que’m va fer de mare. Venim a pagar, borrant-ho tot, am l’unic que podem pagar: am bon desig i agraiment…

Rafel: I venim a dur-li allò que vostè no té, i que no li deixen tenir: alegria! alegria al cor! qu’és l’unic remei que cura la soletat de la vellesa!

Mariagna: Que si’n tenim, ens pregunta? Tenim salut al còs i a l’ànima! Tenim un niu que tot hi cap, menos el carinyo que tenim!

Rafel: Fins hem de sortir al terrat! Tenim trevall i de sobres, que’l que’s dedica a copiar farsants no acaba mai la feina en la vida; i tenim un noi ferrenyo i hermós, que fins no sent meu l’estimaria.

Rafel: També l’hauria criada jo una criatura aixís! Si és el riure que l’engreixa!

Mariagna: Vui dir que’l portarem, que vindrem nosaltres, que alegrarem aquesta casa, que hi haurà soroll i rialles que curen de tots els mals, que li farem comprar soldats de plom, i cavalls de cartró, i trompetes…

Rafel: I que’ls comprarà de gust, perquè per cada ral de trompetes s’estalviarà un duro de metge, i cada tinter que vessi, menos negró hi haurà a la casa.

Rafel: Si; que faci d’avi d’un bordegàç, que no li racarà de fer-n’hi; que molts cops se sap fer d’avi sense haver sabut fer de pare! Qu’ella puga agrahir, ja que ho vol, i que jo, veient-los contents a tots, canti i balli am la criatura, amb ella, am vostè, i fins amb aquells dependents tan serios que té tancats alli dintre!

Rafel: I no, home, que no m’enten. Si ja’s dotarà ell meteix el nostre fill! Si serà un geni el nostre fill! Si el que sap dibuixar a un any i mig com ell sap dibuixar amb els dits, a dèu anys farà obres mestres!

Rafel: Miri que l’ha endurit el diner! Vinc per la Mariagna i per vostè! Perquè ella estiga contenta, i puga pagar-li un deute: el deute de casar-se am mi; ho enten? D’haverme endossat una lletra que’ns la cobrem am carinyo!

Rafel: Fem uns tractes. Firmi a devant nostre un testament, el darrer, el bò, deixant-ho tot an els pobres, i no l’abandonaré mai!

Sr. Batista: És dir que no voleu res, i vindria-ho a fer-me de fills, renunciant a tot, i per sempre?

Rafel: Are hi comença a veure clar! La Mariagna, a més de mi, com que no n’ha pogut tenir de pares, i com tot-hom vol lo que no té, té l’anyorament d’una llar, d’una casa que li sembli pairal, per poc o molt pairal que sigui! I com que ella ho vol, jo també ho vui; i com que ho volém tots dos, també ho voldria el bordegàç, perquè, per fiero que sigui, encara no té independencia!

Rafel: Doncs, parlant en serio, li dic: que venim per l’unió, i que’ls seus diners me repugnen!

Rafel: Que no veuen, infeliços, que no’m farien profit aquêts miserables diners, guanyats a traició familiar? En guanyo pocs, però’ls que guanyo, vive Dios! com que’ls he anat arrancant am la vida! com que’ls puc portar am la mà estesa i no’ls tinc d’amagar com les garces, com que no han fet plorar a ningú aquells diners, entren a casa triomfalment i en surten sempre de cara, mai de creu, perquè han dut felicitat i no surten a fer desgracies!… Però no’m fassin sortir de tò, que avui vinc am tò menor, i amb una cobla com vostès no’s poden tocar fineses!

Rafel: Això no s’entén, ha de sentir-se! De les coses del sentiment no se’n porten llibres, ni llibretes!… No’s fan recibos del amor, i la Mariagna no vol firmar: O se la estima de paraula, o se li refusa el crédit. Li parlo comercialment, per veure si m’arriba a entendre.

Rafel: No vinc per discutir am vostès, avui. Me fan llàstima! Pietat me fan! Quedin-se aquí, bona gent! Quedin-se arrapats com musclos a sobre aquêt cor de roca! Quedin-se a fer de guardians, amb el rellotge d’arena als dits, i esperin, estatues de marbre, que quan els tinguin els diners, si els tenen, ja faràn olor de carn morta!

Rafel: Anem! Anem, Mariagna; que encara ens posarien tristos aquêt remadet d’òlives velles!

Mariagna: Si no venim per reflexions! Si venim per abraçar!… Cregui-ns, cregui-ns!

Sr. Batista: A tu ja’t crec. Ja’t vui creure! No’t pensis que t’hagi olvidat. Te conservo l’estimació, que ni el temps, ni els diners, han pogut esborrar. Queda-t tu, si vols!

Rafel: Mariagna, anem. Tu, ja has complert com volies. I jo ja he vist lo que tenia de veure. Total, prosa. I ja que havem complert amb els morts, ara anem a trovar els vius. A casa encara hi deu fer sol. Havem de regar el jardi, havem de veure el blau del cel! Ens havem d’abraçar molta estona per guanyar el temps que’ns han fet perdre! Havem de trevallar, i havem de viure!

Rafel: No pot quedar-se ella sola! És mare! I tenim el bé de Déu que’ns espera, i que no vol medecines ell! Vol sopes! Ja! Ja! Ja!

(Rafel agafa alegrement pel braç a la Mariagna i la fa seguir i se l’emporta.)

Escena VII

(Sr. Batista, Dª Tulia, Sr. Farnell, Batistet, Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya)

Dª Tulia: Perquè no són ningú, ni són res!… Me donaria vergonya de ser home, i no haver-los tret a empentes! Ah, si jo portés pantalons!

Sr. Batista: No! Ells seràn… No ho sé lo que són!… Però sé que no demanen res! Que no’m setien com vosaltres!…

Sr. Batista: (mig plorant) Que’m porten coses que compraria, i que no me les volen vendre!…

Sr. Batista: Però són trastorns d’una altra mena. Ells pot-ser venen per mi; no ho sé. Però vosaltres no hi veniu per mi! Vosaltres veniu pel rastre que deixaré quan me mori!

Dª Tulia: I això goses a dir-nos a nosaltres? Als que som el teu sostent moral, avaro?

Sr. Batista: Pot-ser ho soc d’avaro, ja ho sé! Però an el món l’avaricia és doble. Per barallar-se han de ser dos. Un toçut, si fos sol, no ho fóra!… I si jo soc avaro de guardar-me’ls, per donar-me el gust de guardar-los, no’n sóu molt més vosaltres de volguer-me’ls, per donar-vos el gust de tenir-los? Qui n’és més d’avaro contesteu: el que ho és del seu, o de lo dels altres?

Dª Tulia: Però, Batista; tu’t pertorbes! Tu no estàs an el teu centre! Qui’t cuidarà d’aquí endevant?

Sr. Juliá: (a Lola) Deixem-lo! Ja li passarà! S’ha d’aguantar tot quan rapapiejen!

Sr. Batista: Tots! Sou diferents de part de fòra, però per dintre tots sou iguals! Sou germans que haveu estat dignes de lo que jo hi he estat fins ara!

Escena VIII

Sr. Batista: Ja són fòra! Ja no he de dû pressa a morir-me! Ja’m puc morir quan me vinga bé, sense que hi hagi ningú que m’esperi! En Rafel tenia raô! Si! A mi’m temen! però encara m’odien més que no’m temen! Em moro de dolor, i em cuiden! i és que’m cuiden per vigilar-me! Com més vell me vaig fent més s’apropen! i porten dol d’alegria de creure-s que’m vaig morint! I no ho vui! Els vui demostrar que no’n sóc, com se pensen, d’avaro!

Sr. Batista: Si’ls diners en tenen la culpa, vui demostrar que no’m domina aquesta montanya d’or, que no m’ha deixat tenir fills, ni amics, ni res de lo que tenen els altres!

Sr. Batista: Si jo no he fet mai bé a ningú, vui fer-ne d’aqui endavant! Vui fer caritats! Els maleeixo els diners!

Sr. Batista: Condemnat, diu? Vingui! (aixecant-se) Vingui am mi! Acompanyi-m! Sostingui-m, que’m moro! (apoiant-se amb el senyor Pepet fins a la caixa) Veu això? (esgarrapant la caixa) Aquêt munt de cer? Això és el sepulcre! El meu sepulcre, doncs, el profano! (obrint) Veu aquêt avenc, un avenc que no l’ha vist mai ningú al món més qu’ella! l’infern que’m xucla i que m’atrau? Doncs, ja no m’atraurà més! I tot això, que són bitllets, diners, or, fortuna, no’ls vui! (agafant tremolós i indecis un gran paquet de bitllets) Tingui! Tots aquêts! Tots! per en Rafel i la Mariagna! Tots!

Sr. Batista: Tingui, li dic (donant-n’hi més) Més encara! Tots aquêts pels pobres! Per ells! Que tornin allà d’ônt han vingut!

Sr. Batista: (que s’ha quedat tremolós al peu de la caixa, arrencant un gran plor) No! No! Són meus! Són meus! Ho he dit, però no ho he firmat! Torni-me-ls, per l’amor de Déu! Ells són la meva unica força! que jo no’n tinc altre de força! Li mano que me’ls torni! Són meus!

Sr. Batista: (els agafa i els fica a la caixa) Són meus! (plorant) Jo sóc el pobre més pobre! perquè’ls necessito més que’ls pobres!

Sr. Batista: (mig desvanexent-se) Vui viure! I’l tornar-se pobre no és viure!

Sr. Pepet: (veient que’l senyor Batista vol alsar-se) Un atac de generositat! Però ja torna en si! Ja és lo qu’era!

Sr. Batista: Espereu-vos! (tancant la caixa.) M’havia pertorbat, però ja’m retorno! (deixant-se acompanyar) Anem!

Joana: (assentant al senyor Batista al silló) Segui! Segui aqui! Veu lo qu’és incomodar-se? Li donen disgustos; els pren, i després se troba pitjor! Jo ja li conec el mal. Vostè no necessita crits, sino humiltat i res més. Res més que humiltat!

Sr. Batista: Tens raó! Jo necessito gent humil, que’m respecti i’m comprengui.

Joana: (anant-se’n) Doncs, si per cas necessita res, cridi’m, que jo ja sap que sempre estic per vostè.

Sr. Batista: Espera-t. Tu si que’m cuides bé, i estic molt agrait de tu, Joana. Vina. Seu aqui. Aprop meu…

Sr. Batista: Ho mano. (Joana s’asseu prop del senyor Batista.) Saps que’m cuides com jo vui, i’t rebaixes, i ets senzilla, i ets… guapa… Ja se’n pot anar senyor Pepet, i sobre tot vigili els cobros.

Sr. Pepet: (anant-sen) Si d’això’n diuen gent de bé, Déu me dongui gent que no ho sia…

Sr. Batista: Joana. Si se’t presentés, per casar-te, un home reposat, bon home, am tots els coneixements, i’t portés un benestar, què diries?

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA BONA GENT ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright law means that no one owns a United States copyright in these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United States without permission and without paying copyright royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you charge for an eBook, except by following the terms of the trademark license, including paying royalties for use of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for copies of this eBook, complying with the trademark license is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation of derivative works, reports, performances and research. Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free distribution of electronic works, by using or distributing this work (or any other work associated in any way with the phrase “Project Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full Project Gutenberg™ License available with this file or online at www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™ electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™ electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to and accept all the terms of this license and intellectual property (trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be used on or associated in any way with an electronic work by people who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works even without complying with the full terms of this agreement. See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual works in the collection are in the public domain in the United States. If an individual work is unprotected by copyright law in the United States and you are located in the United States, we do not claim a right to prevent you from copying, distributing, performing, displaying or creating derivative works based on the work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily comply with the terms of this agreement by keeping this work in the same format with its attached full Project Gutenberg™ License when you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in a constant state of change. If you are outside the United States, check the laws of your country in addition to the terms of this agreement before downloading, copying, displaying, performing, distributing or creating derivative works based on this work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no representations concerning the copyright status of any work in any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a notice indicating that it is posted with permission of the copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in the United States without paying any fees or charges. If you are redistributing or providing access to a work with the phrase “Project Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted with the permission of the copyright holder, your use and distribution must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted with the permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a part of this work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this electronic work, or any part of this electronic work, without prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with active links or immediate access to the full terms of the Project Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any word processing or hypertext form. However, if you provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official version posted on the official Project Gutenberg™ website (www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has agreed to donate royalties under this paragraph to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid within 60 days following each date on which you prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™ License. You must require such a user to return or destroy all copies of the works possessed in a physical medium and discontinue all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™ works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the electronic work is discovered and reported to you within 90 days of receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a written explanation to the person you received the work from. If you received the work on a physical medium, you must return the medium with your written explanation. The person or entity that provided you with the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a refund. If you received the work electronically, the person or entity providing it to you may choose to give you a second opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may demand a refund in writing without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in accordance with this agreement, and any volunteers associated with the production, promotion and distribution of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, that arise directly or indirectly from any of the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of electronic works in formats readable by the widest variety of computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will remain freely available for generations to come. In 2001, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit 501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up to date contact information can be found at the Foundation’s website and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread public support and donations to carry out its mission of increasing the number of public domain and licensed works that can be freely distributed in machine-readable form accessible by the widest array of equipment including outdated equipment. Many small donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating charities and charitable donations in all 50 states of the United States. Compliance requirements are not uniform and it takes a considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up with these requirements. We do not solicit donations in locations where we have not received written confirmation of compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition against accepting unsolicited donations from donors in such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make any statements concerning tax treatment of donations received from outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation methods and addresses. Donations are accepted in a number of other ways including checks, online payments and credit card donations. To donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be freely shared with anyone. For forty years, he produced and distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper edition.

Most people start at our website which has the main PG search facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™, including how to make donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.

The Project Gutenberg eBook of La bona gent

Acte primer

Escena I

Escena II

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Acte segon

Escena I

Escena II

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Escena VIII

Escena IX

Escena X

Escena XI

Acte tercer

Escena I

Escena II

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Escena VIII

Escena IX

Escena X

Escena XI

Escena XII

Acte quart

Escena I

Escena II

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Escena VIII

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE